Quan participo en la tertúlia dels dimarts a El món a RAC1 (des del passat març els opinaires hi entrem per via telefònica) i l’amic Basté fa santament de fer-nos callar una estona per tal d’entrevistar algun convidat de pes, aprofito per fumar un puret i escoltar-m’ho tot plegat a mitges des del sofà. No és desídia, i que no se m’enfadi el jefe, però darrerament patim una sobredosi dels nostres eminentíssims i reverendíssims epidemiòlegs nacionals, una gent que, no ho dubto, és de les coses més entenimentades que hi ha a la tribu, però que pateixen d’aquella horripilant dèria pujolista de renyar-nos a la mínima; i a mi aquesta cosa que m’esbronquin, sigui en nom de la divinitat o de la ciència, sempre m’ha fet mandra. A banda, i el temps em donarà la raó, quan escolto un epidemiòleg o algú del col·legi de metges sempre em fa la impressió d’aguantar la xapa d’un opositor a conseller...

Sigui com sigui, ahir ja estava a punt d’acariciar l’encenedor quan, al final de la tertúlia, Basté va aprofitar per tornar al tema de sempre, a això nostre del procés, per saludar l’Adrià Carrasco, el jove activista que va ser falsament i perversa acusat de terrorisme i ha hagut de refugiar-se exiliat durant quasi tres anys en la normalitat legal dels belgues. Potser és un defecte de fàbrica de la professió musical, però el primer que em fixo de les persones és la veu, i a l’hora de fiar-me d’algú, més enllà del seu gest o de la seva fesomia, és la cadència de les frases i l’eixir dels mots allò que m’ha donat més pistes sobre com és una persona. I la veu de l’Adri em va plaure des del principi per la calma de la seva pulsació, per una tranquil·la serenitat i una forma d’explicar les coses francament encisadora. No sentia la veu d’un terrorista, faltaria més, però tampoc la d’un banal ressentit.

El que més m’agrada d’escoltar l’Adri i la seva veu bonhomiosa és el que no diu i com mira d’ordir un llenguatge polític alternatiu més enllà de la sofrença del ploricó

L’Adrià ens va explicar en adagio sostenuto, com qui recita la mixtura secreta d’un puré de verdures a la veïna, allò de quan se li van presentar dotze membres de la pasma a casa abillats amb metralladores. Com que els bòfies van tenir la deferència de no esbotzar-li la porta, la seva mare el va avisar amb prou temps com perquè fotés el camp de casa per la finestra amb la sola companyia d’un parell de vambes i unes malles d’esport. Va marxar de la seva finestra a l’exili, perquè això sí que és un exili i no altres coses que ja m’enteneu, i ho va fer, segons explica, per una cosa tan bàsica com per “preservar la meva integritat física i la meva llibertat política”. Em continua agradant l’Adrià quan parla amb naturalitat de l’autodeterminació com un dret humà fonamental, d’una lluita, la seva, que es fa al marge dels partits, i fins i tot quan diu les clàssiques bajanades anticapitalistes de la progressia nostra.

Però el que més m’agrada d’escoltar l’Adri i la seva veu bonhomiosa, a banda de com retrata una justícia repressiva dels nostres enemics, són els silencis, és el que no diu, i com mira d’ordir un llenguatge polític alternatiu més enllà de la sofrença del ploricó. Perquè l’Adrià Carrasco ha viscut una experiència dura, què dic dura, duríssima de collons, i en cap de les seves intervencions públiques l’he escoltat exercitant-se en l’habitual martirologi dels polítics de Brussel·les i Waterloo. Potser és per això que em plau tant escoltar aquest jove de qui fins ara tenia poques notícies, perquè és una pura afirmació, car no cau en aquest tedi espantós de l’autocompassió, en aquesta malaltissa necessitat de fer plorar la padrina. Al contrari, escolto l’Adrià Carrasco amb la veu tranquil·la de qui ha patit però s’estima tant el seu dolor que no el vol tractar com una puta per treure’n rèdit.

Quan Basté acaba l’entrevista i ens regala l’oportunitat de preguntar alguna cosa, només se m’acut dir-li a l’Adri si el proper 14-F té gaires ganes d’anar a votar. Amb la mateixa tranquil·litat que ha demostrat durant l’interviu ell, que sí que és un independentista represaliat que s’ha hagut de buscar la vida sense l’ajuda de ningú a can collons, em respon que no. Doncs jo tampoc, em repeteixo a mi mateix, intentant imitar aquesta comestible, raonada i somnolent veu d’Adrià Carrasco. Quan penja i s’acaba l’entrevista fumo més tranquil que mai. Doncs això. Que no.