Aquesta mateixa setmana, veure els noticiaris de la tribu ens ha regalat un exercici d’entranyable nostàlgia. Les cròniques polítiques dels nostres periodistes han tornat a incloure conceptes com ara “disposició addicional tercera”, “traspassar la gestió de beques” i un llarg etcètera d’allò que abans coneixíem com “l’univers competencial” d’àmbits de gestió i poder que els espanyols no han cedit mai a la Generalitat, bàsicament, perquè no els ha sortit dels collons (també del sistema reproductor femení i de tota quanta mixtura transgender de recent invenció). Com que això de la Bilateral va acabar sense cap mena de concreció, i les 56 competències que el Govern havia reclamat van derivar en 56 conseqüents comissions d’estudi, el vicepresident Puigneró va aprofitar el seu primer moment de glòria per anunciar la conversió del Prat en un hub internacional xupiguai.
És normal que el comú de la ciutadania, en encendre el televisor, tingui la sensació d’haver fet un viatge al passat. Això de contemplar la comissió bilateral Estat-Generalitat és una cosa semblant que TV3 s’hagués passat la setmana programant capítols de Nissaga de poder i de Plats Bruts en prime time sense cap mena d’aturador: els apologetes del neoautonomisme deuen pensar que, a força d’acostumar-nos a mirar enrere, considerarem que això de voler la independència és una pamema i oblidarem l’única notícia important d’aquesta amical trobada: el fet que s’hi pactés no parlar d’autodeterminació. Finalment, els espanyols han aconseguit que sigui la mateixa Generalitat qui elimini de l’agenda un afer tan poc important com el lliure albir dels catalans. És allò que et diuen quan fas reunions a Madrid: ¡coño, Pere, ahora no lo vamos a joder todo hablando de política!
Amb això de l’autonomia ha tornat un clàssic de tots els temps: a manca de poder arribar a concrecions, l’administració espanyola i catalana es dediquen a fixar terminis (en aquest cas de sis mesos) per certificar els avenços de les respectives comissions. El processisme ha creat un dels seus adorables neologismes per referir-se a la vetusta consuetud: calendaritzar. Si qualsevol periodista o ciutadà ras pregunta a Laura Vilagrà el mínim aspecte sobre un traspàs competencial, la consellera de Presidència respon tota joliua: “S’està calendaritzant”. Tant li fot que això de calendaritzar vulgui dir que s’ha acordat un deadline que el Gobierno no té cap mena d’obligació de complir, perquè aquí som catalans, gent de seny, que no treballen sense horitzons, sinó amb el calendari a la mà! En pocs mesos, ja ho veureu, tindrem calendaritzat fins a l’últim cromosoma del sistema genètic.
Els apologetes del neoautonomisme deuen pensar que, a força d’acostumar-nos a mirar enrere, considerarem que això de voler la independència és una pamema i oblidarem l’única notícia important d’aquesta amical trobada: el fet que s’hi pactés no parlar d’autodeterminació
I és aquí on la notícia de l’aeroport és ressenyable, puix que en enunciar-la, el benemèrit conseller Puigneró (i també el Molt Honorable 132) han pensat que això de calendaritzar no és imprescindible. Sabem que l’aeroport Tarradellas tindrà una injecció de pasta important, que això el convertirà en un hub interconnectat a la resta del planeta (això de dir hub compulsivament quan enuncies un projecte també és marca de la casa), però ni déu ha concretat l’abast real del projecte. L’únic que ha dit el president Aragonès, que en això de fer-se l’assenyat és un fucking mestre, és que la Comissió Europea ens ha “posat deures” si es vol que avali el projecte. Comptat i debatut, a l’habitual i escassa pressa del Gobierno per desenvolupar les infraestructures a Catalunya, ara hi hem d’afegir el fet que sigui la Generalitat qui calendaritzi els projectes escudant-se en tercers per dilatar-los.
Complint fil per randa una tradició de l’autonomisme de tota la vida, això sí, la consellera Vilagrà i Jordi Puigneró van adequar-se perfectament a la positura catalana de sortir molt enfadats d’una reunió. Els nostres dos líders van córrer com una bala per adjectivar com a “insuficients” els compromisos de la Bilateral, recalcant l’adjectiu amb aquella careta d’emprenyat que la tribu fa a la capital quan surt d’un dinar de negocis on després d’haver fet tota la feina encara t’havies pensat que cobraries més que els altres comensals. Realment, som una mena de gent adorable i, sovint, quan penso en per què els espanyols encara no ens han arrasat em responc que, en el fons, ens consideren un animaló a salvar. Tenen raó: un bípede que surt d’un meeting sense cap mena de compromís ni teca i encara té la gràcia de fer-se l’ofès i calendaritzar és una autèntica peça de museu.
Sigui com sigui, estimats lectors, hem de donar-nos l’enhorabona. D’aquí a ben poc temps, tindrem un aeroport més gran i estarà connectat amb els de Reus i Girona. De tal faisó, quan l’hàgim d’anar a ocupar perquè els Mossos ens hostiïn i ens cardin l’ull o el colló enlaire (també l’ovari o tota quanta derivada en transició), si més no tindrem més espai per rebre la carícia. Celebrem-ho! Tots a l’aeroport!