Aquesta pobra noia, l’Eva Granados, domèstica d’Iceta al Parlament, diuen que ha dit que “no ha de ser la ciutadania qui dirimeixi una qüestió com l'autodeterminació”. Hi ha coses de la meva parròquia que admiro amb honestedat, com ara aquesta frisança de la penya indepe per discutir-se amb una socialista, essent el PSC no només un ens poc interessant en general, sinó també una de les causes majors de l’esclavatge de la tribu. Però, de tant en tant, hi ha insubstancialitats que fan de bon comentar amb la mixtura de fàstic i gaudi amb la qual hom s’olora els petarrons o ensuma la ferum d’una fàbrica a l’autopista. No només penso en allò de certificar per enèsima la dita planiana segons la qual un espanyol d’esquerres és idèntic a un de dretes, sinó per confirmar que un socialista sempre serà molt més perniciós que el militant més abrandat de Vox.

Quan es xerra de coses importants com ara l’autodeterminació, resulta més senzill garlar amb un militant de la dreta espanyola perquè, al capdavall, pels conservadors peninsulars qualsevol idea política —per bàsica i patriòtica que sigui, com ara la indivisibilitat papal de l’estat— consisteix, al límit, en un objecte de transacció monetària al qual es pot posar un preu. És, perquè m’entengueu, com la diferència que existeix entre traficar amb un convergent o un militant d’ERC: els pujolistes, al final del dinar i quan arriba el didalet de ratafia, sempre tenen la bondat de demanar-te quin preu tens i quan voldries cobrar per fer bondat, mentre que els republicans no només volen comprar-te, sinó que a més a més tenen la gosadia de saber-se posseïdors del bé moral i d’aquella cosa tan molesta consistent a tenir raó. Amb els espanyols, encara que ens dolgui, sempre acaba passant igual.

Els republicans no només volen comprar-te, sinó que a més a més tenen la gosadia de saber-se posseïdors del bé moral i d’aquella cosa tan molesta consistent a tenir raó

Un dels molts errors històrics del catalanisme, abanderat per Colau i els seus, és pensar-se que l’alliberament nacional podrà ser pactat amb l’esquerra espanyola i les seves respectives hipòstasis catalanes, uns partits que, pel fet de tenir major representació a Catalunya, haurien de tenir més sensibilitat amb els anhels de part de la seva població. Mandangues. Com molt bé expressen les declaracions de Granados, l’esquerra catalana sempre ha ostentat la primacia de l’ètica política, la qual cosa, passada ràpidament per la traductora, implica que només ells saben allò que és bo per al poble. L’autodeterminació? Mani’m? Com vol, senyora Maria, que això ho deixem a les seves mans! No foti, dona! Vostè vingui a la festa de la rosa, que dels temes seriosos ja se n’ocupa el politburó! Sembla mentida que, amb més de trenta anys de PSC a l’esquena, encara calgui explicar-ho.

La dreta espanyola, amb l’excepció fallida d’Aznar, mai no ha tingut pretensions d’ésser il·lustrada o jacobina, i ni puta falta que li ha fet, perquè s’adapta fàcilment al llenguatge dels tancs i del poder; el seu cinisme és explícit, dissimular-lo li fot moltíssima mandra. Els socialistots en canvi, pobrets meus, sempre han emprat les ànsies i la pobresa del poble per fer-ho tot sense el respectiu beneplàcit, i per això històricament van abraçar l’autodeterminació dels pobles: per servir-se’n i blanquejar el seu despotisme fent-se passar pels bons de la peli. Autodeterminació, el 2019? Comorl? Creieu-me, abans ens la regalaran els republicans més radicals dels Estats Units o els mandarins russos que no pas gentola com l’Eva, criatura del cel, que ha passat de la universitat a l’escó sense haver demostrat gaire cosa a la vida, i a qui ja hem fet prou favor dedicant quatre paràgrafs d’onze línies.

Amb això n’hi ha més que suficient.