L’única cosa que tinc esma d’escriure avui és: fins quan aguantareu aquesta presa de pèl? Ahir el Parlament dels del ni-un-pas-enrere i dels implementadors de la República no tenia prou força per reprovar el rei Felip VI, ni tant sols per (re)aprovar el dret a l’autodeterminació que, de fet, ells mateixos s’han negat sistemàticament a exercir. Sincerament, estimats lectors: quantes proves més necessiteu? Fins on estareu disposats a suportar aquesta farsa? Avui el més fàcil seria acarnissar-se amb Esquerra, que ja ens ha donat pistes de per on aniran els trets futurs pactant amb el PSC contra la delegació dels vots d’exiliats i presos. Sí, ho heu sentit bé: amb el PSC del malvat 155 i del ballaruca Iceta! Però també podríem parlar del PDeCAT, un partit que sustenta un president que té la barra de coquetejar amb la unilateralitat mentre no pot assegurar ni el simple fet que el seu antecessor pugui votar allò que li plagui a la cambra catalana.   

Responeu-me, sincerament i sense por: què més ha de passar? Fins quan podreu mirar-vos al mirall votant uns parlamentaris que van prometre restitucions quan sabien perfectament que acatarien totes i cadascuna de les sentències de la judicatura espanyola? Com voleu que esmenin el rei Felip VI, fillets meus, si cada dia li regalen la seva espantosa pleitesia a canvi de no res? Com preteneu, ai las, que algú tingui la gosadia d’aplicar el dret d’autodeterminació quan els partits picabarallegen encantadíssims per veure qui carrega amb les imputacions del jutge de torn? Si més no, la sordidesa política sovint regala aclariments, i a dia d’avui la conclusió és ben senzilla: amb aquests polítics no hi ha res a fer. Uns líders que no poden desobeir ni una interlocutòria que no permet el vot d’un parlamentari electe no estaran mai disposats a lluitar per la independència de Catalunya. No, amics meus, amb aquesta gent, simplement, la cosa no xuta.  

Però el pitjor de tot plegat és que els paladins de l’obediència no només s’estan condemnant a ells mateixos. El més dramàtic d’aquesta situació és que l’actual casta independentista malmetrà la paciència i el talent de, com a mínim, dues generacions de catalans que, de faisó ben lògica, es desencantaran de la cosa pública davant d’aquest espectacle lamentable i es dedicaran, volterianament, a allunyar-se de la política i a cultivar el seu hortet. Finalment, ho han aconseguit: no han fet que deixem de ser independentistes, que ja tindria mèrit, sinó que ens han volgut debilitar per deixar-nos l’ànima mig morta. Si ho haguessin intentat de veres i no ho haguessin aconseguit, hauríem fet l’impossible per salvar-los. Però fer més sacrificis per aquesta penya que no sap ni defensar els nostres diputats electes? Ho sento, però la propera vegada que demaneu paciència o que desfilem en una Diada us engegarem a fregir espàrrecs i ben de gust.

Amb aquesta generació política dels obedients ja no hi ha més marge. No hi ha res a fer, insisteixo, si no és que t’animes a no empassar-te més humiliacions i deixem tots plegats de mirar-nos-ho des de la tribuna per substituir-los de forma urgent. Han perdut qualsevol legitimitat, se’ns han rigut a la cara i han malbaratat la sang de les nostres padrines. Què més han de fer, amics? T’ho repeteixo: quant més baix han de caure perquè obris els ulls i els retiris la confiança? Encara t’enfades amb mi quan ho escric? De debò? Reacciona, estimat lector, o els nostres fills ens diran, amb raó, que vam ser una generació de merda a qui van enganyar per quatre rals mentre ens dedicàvem a fer la sesta. Reacciona, lector, perquè més enfangats no podem estar. Espero que ara ho vegis ben clar, perquè no sé què més ha de passar perquè ens despertem. No ho sé, de debò.