Repetirem una vegada més les paraules de la consellera Clara Ponsatí (a.k.a., Our Clara) i, a poder ser, buscarem un bastiment de fusta noble als Encants per tal d’emmarcar-les:
"Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol. Hem de posar contra les cordes les forces polítiques i desemmascarar de forma molt contundent el partidisme, que ha estat la gran debilitat que ens ha portat a la derrota després de la gran victòria de l’1-O. L’esforç que hem de fer ha d’estar enfocat a renovar les nostres forces polítiques; les primàries a les municipals tenen un gran valor i crec que s’haurien d’estendre a tot arreu on calgui, i opino també que les entitats com l’ANC han de tenir un paper més polític que el que han tingut fins ara".
Tot això no ho diu una hiperventilada amb ganes de tocar el voraviu i desanimar la tribu, ni una agent encoberta del CNI que freturi escalf mediàtic, sinó una consellera d’aquell govern que aprovà la independència en sordina i que la va pretendre defensar marxant a casa grosserament, amb l’excusa de tenir mal de panxa, i més encara ho diu l’acadèmica per a qui la veritat mai no fa nosa per molt que provoqui coïssor a la pebrotera i que ha pagat la duríssima penyora de l’exili per defensar les seves idees, sense fer el ploramiques ni cridar l’atenció més del compte. Clara Ponsatí, Our Clara, ha dit simplement el que tothom amb un mínim de pesquis ha pogut comprovar després de l’1-O: a saber, que els líders catalans no tenien ni tenen cap intenció de declarar la independència de Catalunya. Ja sé que fa mal, amics meus, però, com deien les àvies al meu temps, si pica, cura.
Això ja és cosa sabuda i cal insistir-hi ben poc, perquè l’important del que diu na Clara és palesar també com, ara per ara, els partís indepes, lluny d’esdevenir facilitadors de la independència, s’han convertit en el seu principal escull. De fet, un dels pocs canvis interessants del nostre present polític resulta comprovar l’allunyament cada dia més efectiu entre la vivor de la societat civil i l’esperit funcionarial dels seus representants legítims. Fixeu-vos com n’estan de contents, tots plegats, des de l’aixecament del 155: han pogut tornar a l’oficina, passar la targeteta quan agafen un taxis i retornar compulsivament als espantosos restaurants que poblen els voltants de la plaça Sant Jaume. Evidentment, als partits hi ha de tot, també gent molt compromesa, i no vull jutjar pel broc gros: però no ens aniria malament, de tant en tant, ser un pèl més resultadistes.
El partidisme és una derrota que només pot guarir una revolució civil
Els partits són un impediment, diguem-ho ben clar; i com afirma Ponsatí, el partidisme és una derrota que només pot guarir una revolució civil. Als catalans ens ha tocat una sobredosi de lloses, ai las, perquè quan la història ens posa la mel de la revolució als llavis primer cal salvar-nos dels nostres abans d’encarar la lluita contra l’enemic. Som així, ho fotem tot una mica més complicat del compte, però ara és massa tard per renunciar a l’enclí que ens mana la genètica: afortunadament, des que hi mana l’Elisenda Paluzie, la cúpula de l’ANC ha deixat de ser una filera de sociovergents reciclats que caminen al dictat del lloctinent d’Artur Mas i la societat civil, a través dels imprescindibles CDR que s’escampen per tot el territori, ja no s’empassa la parsimònia dels seus líders, molt més interessats a fer govern que no pas a fer la independència ni aplicar el mandat de l’1-O.
Ara per ara, l’única prioritat dels polítics és pactar un indult amb Sánchez per tornar els presos a casa. A canvi, què ofereixen al president espanyol? Doncs tornar a l’època en què els mateixos independentistes consideraven la secessió impossible. L’aparició de les primàries no només s’imposa per l’exigència d’oxigen que necessiten les cúpules dels partits, sinó perquè es faci un examen sincer, sense sentimentalismes ni groguisme, de tots els errors i irresponsabilitats que ens han dut on som. Aire fresc, complexitat i confrontació d’idees; no se m’acut cap escenari millor. Mentre els nanos dels partits tornin a viure encantats d’emprar la Visa, els ciutadans els recordarem com es guanya un sou. Això és el que ha recordat la Clara que, contravenint la tònica general, ha deixat la política per posar-se a treballar i a guanyar-se el sou com una ciutadana lliure d’Europa.
Rellegiu sovint les paraules d’Our Clara. Són del millor que hem escoltat darrerament.
PS.- I, ja que hi som, practiquem el català correcte:
catxa
f. [LC] [JE] En un joc d’envit, fet d’apostar com si hom tingués un bon joc sense tenir-lo.