Ahir sabíem que els membres de l’ANC han votat a favor d’impulsar unes primàries republicanes. La consulta telemàtica es va fer entre el 22 i el 25 de juliol, va acabar amb el 87,8% dels vots secundant la proposta que el secretariat nacional ja havia tramat a inici de juliol i els 11.304 vots participants la convertiren en el plebiscit amb més èxit de la història de l’entitat cívica independentista. Al lector, avesat a manifestacions de rècord Guinness en què els participants es compten per centenars de milers de persones, li pot semblar una xifra molt minsa. Però, en qualsevol cas, aquesta consulta de l’ANC supera de molt performances de la partitocràcia com ara les primàries de chichinabo del PDeCAT a Barcelona, que guanyà Neus Munté amb un total de 600 participants, o els 519 vots que encimbellaren Alfred Bosch com a candidat d’ERC a la capital, una lluita electoral —ai las— amb un sol candidat.

La parsimònia amb què s’han escollit els candidats barcelonins no només despulla la farsa amb què els partits fingeixen muscular la democràcia interna, la qual cosa no és notícia, sinó sobretot la manca de competència i debat programàtic amb la qual els candidats independentistes han d’enfrontar-se abans d’ésser escollits. Això no és bo ni per als partits, que es mostren podrits i elefantins, ni per als seus electors, endormiscats en una fidelitat improductiva. Les primàries indepes són importants no només perquè obligaran els candidats dels partits a eixir de la sesta amb què hom els ha triat, sinó també perquè els seus electors, veient-los contrastar propostes amb d’altres, també esdevindran més exigents. Al seu torn, el sistema obert d’eleccions garantirà que qualsevol persona que tingui lligams culturals o (per què no?) interessos econòmics en una ciutat hi pugui concórrer.

Això que us explico val per a qualsevol ciutat o vila del país, però és especialment escaient en indrets com Barcelona, on l’independentisme es juga el futur. Ara que Francesc-Marc Álvaro diu que no som hegemònics (després d’haver escrit pomposament, fa mesos, que “havíem guanyat”), assegurar la capital a una coalició independentista sorgida no pas de la unitat forçada, sinó del debat contrastant seria una magnífica notícia. Tant li fot qui ho hagi proposat, encara que si ho ha fet algú intel·ligent com en Graupera la cosa encara suscita més enuig entre els partits i els estaquirots que els governen; la idea és clara, distinta, fomenta el debat i la participació i, sobretot, en un país que s’ha avesat a les derrotes, té la decència de ser una idea guanyadora. La cosa no és fer les primàries perquè no guanyin Colau o Valls, sinó fer-les perquè guanyi el millor independentista possible.

De moment, els partits només han cridat l’ANC quan havien d’omplir el carrer i quan necessitaven pasta per pagar fiances. Molts haurien de llegir aquesta victòria rotunda del sí a les primàries com una finestra d’oportunitat (ecs!) per començar a regenerar el món de l’independentisme. Jo vull veure en un debat un barceloní qualsevol com s’enfronta amb Munté i Bosch, especialment per recordar a la primera allò que deia que l’1-O no havia estat un referèndum i preguntar al segon què és exactament el que ha fet des que és regidor, a banda de cercar-se un assessor d’imatge per superar el retrat que en feien al Polònia. Però a mi no em feu cas que sóc un frívol i això de les primàries serà una cosa molt més alçurada. De moment, la societat civil ha parlat. Ara només falta que els partits no vulguin anar a les municipals del 2019 a perdre.

De moment, coneixent-los i vist el resultat del procés, no tinc cap mena d’esperança. Hi ha molta gent que dedica moltes més energies a rendibilitzar derrotes que no pas a celebrar victòries.