El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet, però va tenir temps d’enviar Jaume Alonso-Cuevillas i Pilar Rahola a Bellcaire d’Empordà per tal d’explicar el full de ruta que permetria desplegar la República. Déu és savi, no cal ni dir-ho, i transportà el nostre Advocat en Cap i la nostra més caríssima escriptora a l’Empordà, l’indret màgic on s’acaben decidint les coses realment transcendents d’aquesta nostra tribu. Anem a pams: els catalans som gent d’ordre i de fina astúcia, i les Repúbliques i els fulls-de-ruta les declarem i els expliquem en conferències (això de proclamar països nounats en Parlaments o des d’un balcó, caca pet, és cosa de panxitos i de sud-coreans). Doncs bé, primer pas: conferència inaugural del curs per part del president Torra (4 de setembre, anotin-ho a les agendes). De moment, hom no pot avançar-ne el contingut —no voldreu que donem pistes a l’enemic, colla de mals estrategues!— però el que sí que és clar, us ho juro, és que la xerrada del president acabarà amb la República declarada. Això ja ho tenim. Basta doncs que, en l’escàs temps que tindrà de vacances, el 131 farceixi la idea rectora amb algun verset de Tomàs Garcés i una cita brillant de Just Cabot. Si necessites ajuda, president, només has de xiular!

Aquest és, estimats lectors, el preludi de la República, car no hi ha dubte que el món sencer es revoltarà contra tanta injustícia; al seu torn, i molt aviat, Espanya es col·lapsarà en sa pròpia brutícia moral

Continuem. Next step, 11 de setembre. Diu Alonso-Cuevillas que hem de “rebentar la Diagonal.” Doncs som-hi, senyora, que per una gimcana més ara no ens farem el ronso! Sobretot, paciència, aigua fresca i vagi on li toca, que si no la foto ens quedarà descompensada. I després? Doncs, com aquell que diria, arriben els mesos de les commemoracions: 20-S, 1-O... etcètera. L’advocat del 130 va dir que “alguna cosa passarà” quan la ciutadania torni als col·legis i revisti “l’indret del crim”. No va dir el què, amics meus, perquè això de declarar la República, què coi us heu pensat!, sempre guarda una unça de misteri. Continuem, que l’agenda traurà foc, amb els aniversaris dels empresonaments, de les sentències i —per postres— la celebració del judici contra els engarjolats. Aquest és, estimats lectors, el preludi de la República, car no hi ha dubte que el món sencer es revoltarà contra tanta injustícia; al seu torn, i molt aviat, Espanya es col·lapsarà en sa pròpia brutícia moral. Primer, Llarena serà reprovat en les més altes instàncies d’Estrasburg, ciutat on diuen que els jutges són nets i bons, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços. Aquest ridícul internacional, no en dubteu, provocarà un efecte de constricció en tots els aparells repressors de l’Estat, inclosa la monarquia.

No hi ha estat, per fort i brut que sia, que pugui aguantar tant de descrèdit. Després de la recusació de Llarena, que implicarà la riota de tot el sistema judicial espanyol, Pedro Sánchez es farà l’orni amb les sentències condemnatòries dels presos polítics i, mercès a la perícia mediadora de Joan Tardà, no tindrà més remei que impulsar-ne l’indult. Els presos podran tornar a casa, finalment, i Europa aprovarà una amnistia pels exiliats. Després del retorn de Puigdemont i els consellers a l’exili, i del triomfal alliberament dels nostres captius, el president Torra convocarà unes eleccions autonòmiques (possiblement coincidents amb les municipals i europees) en què el sobiranisme, sota la mateixa bandera, tintarà de majories absolutes tot el territori. Una vegada sufragada la República, de nou i per enèsima, mercès a la rúbrica de tots els votants independentistes, Pedro Sánchez no tindrà més remei que acceptar la lliure voluntat dels catalans. Malgrat la pressió de la dreta espanyola i dels postfranquistes de Ciutadans, accedirà a la celebració d’un referèndum acordat sota l’empara d’Angela Merkel. Aquesta votació, no cal ni dir-ho, serà àmpliament guanyada per un sobiranisme reforçat a les urnes, i que comptarà amb la complicitat de potències com els EUA, Rússia i Israel.

Tot això, ja ho sabeu, només es produirà si us manteniu tossudament alçats i si tu l’estires fort perquí i jo l’estiro fort perllà. El nostre únic enemic és el desànim, els braços caiguts i l’esperit perepunyetes d’algun dels nostres articulistes, d’aquesta gent que es guanya la vida posant pals a les rodes i mirant-s’ho tot des del sofà, pontificant. Però no passeu ànsia que, malgrat ells, ben aviat ens abraçarem a la República de tots i de totes. Ho tenim a tocar, compatriotes!