La tribu té un nou filòsof al panteó dels savis i es diu Artur Mas: benvingut al negociat de les idees, molt honorable col·lega. Com sabeu, en això nostre del pensament ens barallem sovint amb la veritat i la mentida, i val a dir que l’Artur ha irromput en la sempiterna discussió dels barrinaires amb una idea que ha superat la majoria dels seus il·lusos imitadors. Perquè el 129 no només ha regalat el caràcter de simbòlic a la declaració d’independència del 27-S, com ja fa quasi tothom (resulta que tenim un Parlament que aprovava lleis simbòliques i naltrus sense saber-ho!), sinó que ha reblat el clau dient que això de proclamar la independència, més que una mentida, fou una exageració. Segons la teoria de l’Artur, es veu que això de les hipèrboles és una cosa molt natural de la política, perquè sovint cal florir una mica la realitat perquè sembli més bella.

“A vegades un argument s’exagera o s’infla”, deia tranquil·lament el 129 dimecres passat a Rac1 a l’amic Jordi Basté, que sovint fotia una veu de no acabar-se de creure el que escoltava. Vista la teoria made in Mas sobre l’exageració, a partir d’ara no només haurem de filtrar les promeses dels nostres polítics a través de la coneguda i noble tasca del fact checking (a saber, de la màxima correspondència entre allò que ens diuen que faran i el que en efecte succeeixi al bellíssim món de la realitat), sinó que també haurem de calibrar el discurs dels nostres mandataris segons el seu nivell d’exorbitància retòrica. Si a partir d’ara et diuen que s’implementarà (ecs) la República, no et creguis que es repescaran les lleis de transitorietat per aplicar-les d’una punyetera vegada! Sigues més literari, manyac, i agafa-t’ho tot com una simple declaració d’intencions literàries!  

Realment, som un poble únic al món, perquè tolerem que un pensador com Mas ens alliçoni sobre retòrica, després de reconèixer amb gran alegria que tot el procés d’independència era matèria llibresca

Fixeu-vos si en som, de rucs. Havíem pensat que Donald Trump era un dels coautors d’aquesta mandanga de la postveritat i ara resulta que en tenim un paladí a casa! Realment, som un poble únic al món, perquè tolerem que un pensador com Mas ens alliçoni sobre retòrica, després de reconèixer amb gran alegria que tot el procés d’independència era matèria llibresca. La cosa té gràcia, perquè va ser el mateix 129 qui ens havia promès unes eleccions, les del 27-S, que serien “el referèndum que no ens han deixat fer”, uns comicis que ell mateix va declarar guanyats (en quatre idiomes) però que no ens van regalar la gràcia de la independència. Suposo que això de les estructures d’estat amb què el 129 va especular durant quasi un lustre devien ser també una cosa pròpia de l’art de forçar els mots i els conceptes. Realment, aquest poeta no té límits.

Vista la nova perspectiva de la política catalana, on coses tan nímies com una declaració d’independència se subsumeixen a l’àmbit del símbol o de la retòrica, proposo solemnement que, a partir d’ara, el Parlament passi a rebatejar-se com a Reial Acadèmia de Bones Lletres de Catalunya, que els seus diputats siguin al seu torn anomenats acadèmics i que, a partir d’ara, les votacions d’aquesta nova entitat passin a ser equiparables a un concurs literari qualsevol. Perquè, en això té raó l’Artur, amb aquest nivell de sordidesa política més val evadir-se poèticament que no estar-se tot el dia pensant en com ens han aixecat la camisa.