No pot sorprendre ningú que el jutge del Suprem Pablo Llarena hagi ordenat a la Guàrdia Civil que investigui els mastermind de l’anomenat “Comitè Estratègic” per la independència, que inclouria líders sobiranistes com ara Marta Rovira, Artur Mas, Marta Pascal, Anna Gabriel, Mireia Boya i Carles Viver Pi-Sunyer, una caça que podria acabar derivant en un sumari amb un centenar d’imputats. Durant molt de temps, si feu memòria, molts indepes d’aquells que acceptaren el referèndum a desgrat i que mai van pensar en aplicar-lo acostumaven a recitar-te aquella cançoneta segons la qual l’administració espanyola mai no s’atreviria a perseguir tot un país i la majoria dels seus dirigents: doncs bé, amb la imputació dels alcaldes i la recerca i captura dels agents del full de ruta, que faran campanya i exerciran com a diputats amb l’amenaça perpètua de la garjola, l’administració espanyola ha tornat a deixar en ridícul les previsions dels esperits més naïfs.
Per mantenir-se unida i si fos necessari, Espanya dispararia el seu poder judicial per imputar el Papa de Roma i les tres persones de l’altíssim que amb tanta alegria representa. Rajoy va disparar el 155 amb mirada curta en vistes a les eleccions del 21-D, però la coda d’aquest estat d’excepció pot arribar a durar lustres, i tant li fot si l’article està vigent o no: com ja vaig escriure fa setmanes, el play del 155 és relativament fàcil de prémer, però el botó de pause no està a l’abast ni del mateix president del govern. Llarena es prendrà tot el temps del món per estudiar el document estratègic Enfocats, l’agenda de Sergi Jové i –si cal– el fons d’armari de la majoria dels nostres líders. Com ha quedat palès d’ençà de l’1-O, era molt més digne fracassar en l’intent d’aplicar el referèndum que acatar la Constitució i haver d’acabar pagant la pena d’haver imaginat una independència sense efectes.
L’independentisme només es rearmarà quan hi hagi una generació de polítics disposada a abandonar la comoditat de la lluita autonomista per fer justícia als sacrificis dels què la ciutadania s’ha mostrat capaç i digna
Gota a gota, setmana a setmana, l’estratègia de la judicatura passarà per quallar el sobiranisme amb una precisió envejable. De moment, l’independentisme camina cap al 21-D amb els seus dos candidats principals sota control i amb tota la cúpula de la política en el punt de mira. Em sap greu aixafar la guitarra dels més entusiastes, però per molt que l’independentisme guanyi aquests comicis, els jutges continuaran amb la seva particular matraca fins que la terra estigui ben cremada i tothom vagi a dormir ben cagadet de por. Si Puigdemont guanya les eleccions i torna a Barcelona, l’Estat no tindrà cap mena de compassió amb el president electe. Si Junqueras continua fent declaracions creatives on no acaba d’acatar els efectes del 155, ja pot preparar-se per una estada més que llarga a la presó. I si els futurs diputats es passen de la ratlla, ja saben on poden acabar fent nit.
Cada vegada resulta més clar que els propers anys de la política catalana se centraran en un Estat de pre-autonomia en què l’independentisme lluitarà per assegurar els guanys que va comportar el pujolisme. Que en plena campanya electoral s’hagin esdevingut els fets de Sixena, i que tot el país visqui pendent d’una quarantena d’obres d’art que fins ara no interessaven ni déu, és la mostra perfecta de les micro-batalles de greuge que ens esperen i que ben aviat dispersaran l’independentisme del seu objectiu primordial: fer efectius els resultats de l’1-O. Escriure el que us escric no em fa més tremendista ni ha de provocar que l’entusiasme us caigui als peus: és la simple constatació de com funciona el sistema i de com acaba destruint sempre els cors dels esperits més ingenus.
Per la mateixa raó, pensava i penso que l’independentisme només es rearmarà quan hi hagi una generació de polítics disposada a abandonar la comoditat de la lluita autonomista per fer justícia als sacrificis dels què la ciutadania s’ha mostrat capaç i digna. Algun dia la veurem, en això soc clarament optimista. Però de moment, ens esperen imputacions a la carta, sostracció d’art amb nocturnitat (entre d’altres polèmiques de tres al quarto) i una tribu encantada de practicar el seu esport predilecte: la indignació. Enfadeu-vos primer amb el que dic, però després procediu a digerir-ho. És el que hi ha. Primer, la caça. Després, la ira. Més enllà, l’avorriment.