La irrupció dels talibans a Kabul ha palesat l’isolament de la majoria de democràcies occidentals, cap ni una de les quals ha gosat proposar una intervenció armada conjunta per salvar els centenars de milers d’afganesos que són a punt d’ésser violades, torturats o assassinats pels invasors amb una impunitat esfereïdora. De fet, el contrari resulta prou evident, amb una gran nòmina de països civilitzats del món enviant compulsivament avions a l’aeroport de Kabul per embotir-hi els compatriotes més sortosos i regalar-los l’alleujament de cardar el camp. La imatge dels talibans fent-se selfies i dansant música disco als barris de la capital afganesa demostra que, més que un retorn al feudalisme, els nous amos del país són un moviment tan perillós com els nazis, que van malpair els avenços tecnològics d’inicis del XX pensant-se que els servirien per uniformitzar Europa.

Com explicava ahir mateix Lynsea Garrison al magnífic podcast The Daily de The New York Times, ni una superpotència com els Estats Units serà capaç d’assegurar la supervivència i l’exili dels afganesos que van treballar amb l’administració americana, molts dels quals havien demanat visats per poder entrar als Estats Units fins i tot abans de l’avanç talibà, ciutadans que no gosen sortir de casa perquè els bàrbars els tenen al punt de mira com a col·laboracionistes d’Occident. A pesar de les promeses de Joe Biden, un autèntic Rajoy en termes de política internacional, la majoria d’aquesta gent viurà a mercè d’un règim totalitari que els matarà amb bales o d’inanició. La lliçó és prou antiga: exportar un règim democràtic establint una simple burocràcia a l’estranger no acostuma a funcionar i, quan van mal dades, resulta encara més difícil envasar al buit una administració per tal d’exiliar-la.  

El món ja fa temps que veu l'esfondrament de les democràcies als estats-nació tradicionals, d’on en suren algunes alternatives que cerquen la participació més activa del ciutadà en les decisions polítiques

El fracàs dels Estats Units a l'Afganistan no només s’explica per la cobdícia de la dinastia Bush, que volgué establir-hi alguna cosa semblant a una democràcia amb l’excusa d’endollar-hi tota quanta empresa afí. La categoria és més important, car la democràcia és un règim que no només s’imposa a base de gastar pasta i crear indústria, sinó ordint un entorn en què la sensació de llibertat i la prosperitat personal vagin de bracet. Quan poc després dels atemptats de les Torres Bessones l’speechwriter de Bil Clinton va fer-li dir que “el futur del món seria català o talibà”, aquest assessor de l’antic president va fer una predicció amb molta més traça que la d’un mer (i afortunat) rodolí. En efecte, el món ja fa temps que veu l'esfondrament de les democràcies als estats-nació tradicionals, d’on en suren algunes alternatives que cerquen la participació més activa del ciutadà en les decisions polítiques.

En un entorn on la guerra ja no es juga amb fusells ni la democratització es podrà costejar a base d’invasions de més d’una dècada com la nord-americana a l’Afganistan, pressupostàriament inassumible, el futur de la democràcia raurà en la resistència que puguem muscular contra els estats que s'estan esfondrant i les administracions corcades. Que hi hagi desencant envers la política institucional no és una mala notícia –especialment a Catalunya, on els polítics del procés s’han adequat perfectament al perfil de gestors de la derrota–, sempre que els joves del futur paeixin bé els avenços de la tecnologia i els aprofitin per crear illes de llibertat que siguin molt menys angoixants que l’aeroport de Kabul. De fa anys que hi ha un món que s’enfonsa i unes noves microrealitats que suren. Quan l’independentisme s’hi acosti, tornarà a ser un moviment que paga la pena.

Tot això pot semblar-vos molt abstracte, però em refereixo a moviments geopolítics que tenen una forta concreció en el quotidià. Fixeu-vos com, de fa ja setmanes, les administracions que s’han acostumat a l’arbitrarietat de mesures contràries a la llibertat de moviment dels ciutadans viuen felices sense creure’s amb l’obligació d’aportar-nos cap mena d’explicació sobre quan deixarem enrere les mascaretes i els confinaments. La situació és tan curiosa que a Catalunya fins i tot hem arribat a celebrar una decisió de la judicatura que trencava amb uns tocs de queda de mentalitat estalinista. Tot és tremendament global i llunyà, insisteixo, però a la vegada d’una concreta i radical proximitat.