A Enric Hernàndez se li ha de reconèixer una virtut no sempre habitual en els directors de diari de la tribu: el capatàs d’El Periódico publica editorials i articles d’opinió que tenen influència política contrastable i aconsegueix, sovint amb molt bon nas, superar l’àmbit lector dels clients que li compren el pamflet. Recordareu de ben segur un d’aquests casos, amb el títol "No ens assenyaleu" i publicat el 30 de juliol del 2015, un article en què el periodista es disfressava de reclòs a Birkenau i reclamava la no criminalització de tots els catalans que viuen a la sectorial de la Tercera Via: “No ens apunteu mentre vaguem en terra de ningú —escrivia Hernàndez— perduts en aquest camp de batalla que tan laboriosament heu minat. Això sí, quan el fragor de trampes i amenaces s'hagi aturat, quan la munició electoralista s'esgoti i arribi l'hora de reconstruir tot el que heu destruït, aleshores sí que podreu comptar amb nosaltres. Hi serem, sense assenyalar a ningú.”

La cançó ploranera dels neutrals ja és prou coneguda: hi ha dos bàndols irreconciliables de gent obtusa (l’independentisme i la dreta rància, s’entén) i nosaltres, pobrets, subsistim abandonats en el camí de la reforma, del just mitjà i del seny, víctima de les ires respectives. Ha calgut ben poc temps per dinamitar aquest argument, que és fraudulent de base pel simple fet que els defensors d’una reforma d’Espanya no es troben en el just mitjà de cap ideologia política, sinó que aposten per la utopia de mutar l’ànima d’un país que troba perfectament normal colonitzar Catalunya a còpia d’ignorar allò que els seus ciutadans pretenen decidir sobre el seu govern, en tant que adults responsables. Es pot defensar perfectament i racional una reforma d’Espanya? Només faltaria, però qui ho faci no s’ha de refugiar en la trinxera, sinó explicar quines possibilitats reals d’efectivitat té la seva aposta.

A la Catalunya d’Hernàndez, no només s’assenyala, sinó que es desacredita

Però la cosa no s’acaba aquí, perquè Hernàndez i els seus també han assenyalat, i —com hem sabut a bastament— no han tingut cap mena de recança en fabricar un document verbal i convertir-lo matusserament en un tiquet de compra de la CIA esdevingut portada, per tal de posar entre parèntesi l’excel·lent tasca policial dels Mossos. Hernàndez també assenyala (i hi té tot el dret del món, no cal ni dir-ho), com així també l’assenyalava, amb dit alçat, Soraya Sáenz de Santamaría en la ja conegudíssima obra mestra fotogràfica del nostre gran Sergi Alcàzar. De fet, el periodista ha fet molt més que assenyalar; ha intentat (amb prou èxit) generar un xup-xup segons el qual l’atemptat de la Rambla podria haver-se evitat i, al seu torn, trencar l’idil·li de la ciutadania amb els Mossos i el seu estupendu Major. A la Catalunya d’Hernàndez, no només s’assenyala, sinó que es desacredita.

Segons Hernández i els seus, Catalunya és un dels pocs països del món on els atemptats no són culpa dels terroristes, sinó de la policia. Per molt que Forn i Trapero addueixin que coneixien desenes d’alertes similars i per molt que hagin explicat com les havien posat en coneixement de les autoritats espanyoles, Hernàndez no en tindrà mai prou, perquè aquí el que cal és fer entendre als espanyols que el comandament policial català és inepte i que això explica la simple condició d’autonomia que ens és regalada. De fet, encara que l’atemptat s’hagués pogut evitar (com així passa en desenes d’ocasions ignotes), encara que un mosso o una mossa hagués volat en tirolina des de l’Ateneu Barcelonès i hagués parat ell o ella mateixa la furgoneta i abatut els terroristes ell solet o soleta, Hernàndez hauria inventat alguna transcripció verbal que posés en dubte el seu heroisme.

A mesura que s’acosta l’1-O esteu demostrant que, abans d’ajudar que els catalans decideixin el seu futur, us immolaríeu amb foc

Celebro que Hernàndez assenyali els Mossos, perquè així ens ajuda perfectament a veure què s’amaga rere la pèrfida superioritat intel·lectual de la Tercera Via, quelcom que passa no solament per la pervivència de l’statu quo, sinó que exigeix també la degradació de qualsevol èxit d’unes forces d’ordre el cap visible de les quals ha promès obediència al president de la Generalitat. Jo t’assenyalo, Enric Hernàndez, no només perquè em surt de la pebrotera, sinó perquè sovint m’agrada imitar Soraya i el seu gest. Jo t’assenyalo, Enric Hernández, perquè a mesura que s’acosta l’1-O esteu demostrant que, abans d’ajudar que els catalans decideixin el seu futur, us immolaríeu amb foc. Jo t’assenyalo, Enric Hernàndez, perquè quan fundem el nou país edificaré les runes de la veritat sobre les cendres del teu frau.

PS.- Per cert, Évole: quan faràs un documentalet dels teus sobre l’Hernàndez? L’esperem amb frenesí...