La veritat s’amaga entre els contraris i aquesta setmana hem gaudit de valent quan Núria Parlon –alcaldessa del PSC i ara baronessa del PSOE part time– declarava tota digna que, en cas d’aplicació de l’article 155, els socialistes apel·larien irats a les més altes instàncies internacionals i planetàries per tal d’esmenar el govern espanyol del PP (vés a saber si això implica una processó cap al tribunal d’Estrasburg, a l’ONU o a visitar el Sant Pare argentí a l’espera d’una redempció a la carta), afirmacions que van ser ràpidament desmentides per Óscar Fuente, portaveu de Ferraz, que es va ventilar el prec internacionalista de l’alcaldessa de Santaco dient que tot això són opinions personals, la qual cosa és una forma ben joliua de dir-te que fotis el favor de callar, palesant de nou que el PSOE farà costat a la Constitució espanyola i la consegüent repressió autoritària del referèndum.

Entenc que Parlon intenti salvar allò que li sembla just del constitucionalisme espanyol, destenyint-lo de la seva cultura coercitiva amb la perifèria. Però, d’ara endavant, a mesura que s’acosti el referèndum i com ja van anticipar els meus amics jueus de Nova York, la qüestió catalana ja no es llegirà com un problema intern del legalisme espanyol sinó com un afer d’estricta justícia democràtica i de respecte a la llibertat d’expressió d’una la minoria catalana en el si del regne d’Espanya. Parlon faria bé a repassar els apunts d’A Theory of Justice del seu estimat Rawls, on el pensador de Baltimore recorda que “la justícia nega que la pèrdua de llibertat per part d’alguns pugui esdevenir correcta en virtut d’un major bé compartit per uns altres i no permet que els sacrificis imposats per una minoria pesin menys que la suma més gran d’avantatges que pugui gaudir una majoria”.

Com més palesa i grollera sigui la voluntat d’una solució final per part dels agents del Club 155, la situació de Catalunya com una minoria a qui s’impedeix exercir el dret d’autodeterminació (és a dir, l’accés a la maduresa política) serà més evident. Els extrems amaguen la veritat, dèiem abans i, com recorda la canònica hegeliana, ho acostumen a fer en un punt intermedi. No és casualitat que, entre els desitjos de salvar Catalunya de la repressió legalista i l’aplicació del 155 que defensa Ferraz, hagi aparegut un degoteig d’alcaldes díscols del PSC a favor de celebrar el referèndum, bo i defensant el no. El camí que ha obert Miquel Lupiáñez, alcalde de Blanes, apostant per desobeir Nicaragua i votar el proper octubre com ja va fer el 9-N, serà l’inici d’una tempesta que la cúpula socialista no podrà reprimir, talment com el govern espanyol no podrà impedir el referèndum sense violència.

El referèndum despullarà tothom i és del tot lògic que els alcaldes s’esverin només de pensar què els diran els seus respectius electors si els tanquen els edificis municipals perquè no votin

Resulta paradigmàtic que siguin alcaldes els qui encapçalin aquesta rebel·lió, essent precisament els polítics que més s’acosten a la realitat social dels seus municipis i els servidors públics de proximitat a qui més al·lèrgia faria reprimir les ànsies de vot dels seus veïns. El referèndum despullarà tothom i és del tot lògic que els alcaldes, un dels pocs bastions de poder que resten als socialistes catalans, s’esverin només de pensar què els diran els seus respectius electors si els tanquen els edificis municipals perquè no votin. Es demostra, novament, que una de les claus del referèndum rau precisament a excitar la vanitat dels votants del no, perquè ells també –en efecte– hauran de decidir si volen guanyar a les urnes o amb l’ajuda del Club 155. I, lògicament, a ningú no li agrada passar a la història com un repressor que tanca la paradeta o com la crossa d’un poder opressor.  

Si el govern del PP aplica el 155, confirmant el seu anhel de repressió judicial-violenta contra el referèndum, l’apel·lació als ens internacionals no la farà Parlon, que benvinguda sigui, sinó tots els ciutadans a qui s’ha impedit exercir la llibertat d’expressió i la dels seus representants polítics legítims. Si s’arriba a aquest punt, amb l’aprovació explícita del PSOE, serà interessant veure com Parlon descriu l’actitud del seu propi partit envers els seus veïns de municipi. Serà ben instructiu, en definitiva, saber a què s’acull Parlon quan apel·li a la desproporció de l’ús d’aquest article constitucional i la consegüent denegació de veu i vot als catalans. L’esquerra catalana, inclosa l’esfera dels comuns, cada dia té més difícil de justificar el seu cinisme. Quan elabores una retòrica de fer costat als ciutadans i n’acabes tenallant la voluntat política i la veu, la xerrameca d’antuvi ja no et salva del ridícul.

Els propers mesos ens divertirem molt, ja ho veureu, sobretot quan els apologetes de la justícia social acabin preferint el tancament de col·legis electorals a una corrua de gent que té la simple intenció de votar en un referèndum. Passi el que passi, abans d’octubre, tothom quedarà ben retratat. Anem bé, creieu-me.