L’actualitat pandèmica ha fet passar en sordina l’últim baròmetre municipal de Barcelona que certificaria una victòria dels comuns a una distància còmoda d’Esquerra doblant el suport electoral del PSC. La majoria dels companys plomaires han destacat el fet que Ernest Maragall sigui l’únic alcaldable aprovat pels conciutadans (un 5,2 que supera en un punt la nota de l’alcaldessa). Però això tant li fot; primer, perquè la feina dels alcaldes és suspendre (els barcelonins només posaríem bona nota a un candidat; nosaltres mateixos), i després pel fet que aquí l’important és qui acaba sostenint la vara de comandament. I Colau no només resisteix ocupant la trona en un present de gran complexitat, sinó que ha tingut la traça d’encastar-se al seu càrrec quan l’opinió pública i publicada de la ciutat l’ha assenyalada amb més contundència com a font de tots els mals de Barcelona.  

A servidora no li calen gaires enquestes per entendre perfectament aquesta gràcia numantina de l’Ada. Per molt que els nostres joves tuitstars s’entretinguin a dir “puta Colau” cada vegada que topen amb un patinet que circula fora via o que els meus veïns de Ciutat Vella es caguin en l’alcaldessa quan els borratxos europeus se’ls pixen a la cantonada, Colau és l’única política de la Catalunya autonòmica que entén mínimament el poder i l’utilitza per imposar una forma de veure el món. El seu model de ciutat, dirien els cursis, no s’assembla en res a la capital d’estat que jo imagino, de la mateixa forma que els seus carrers predilectes, restaurants i marges de Barcelona em són aliens. La seva és una vila sorgida de l’estretor maragallista (espanyola, vaja), subsidiària de Madrit, i vocacionalment pobra; no és la meva, repeteixo, però sé reconèixer que la defensaria com jo, amb dents i ungles.

L’independentisme sap perfectament que presentar a l’alcaldia el pobre Ernest Maragall o la dissortada Elsa Artadi és una forma de perpetrar el colauisme. De fet, la sola existència d’aquests dos candidats (l’un, fill predilecte de la burgesia socialista i, l’altra, una aspirant a nena bé que si fos una pija llesta com Cayetana encara faria una mica de gràcia, però que ja tal) resulta la prova del cotó que la partitocràcia indepe ja viu molt a gustet en les engrunes de l’autonomisme. He escrit manta vegada, i repeteixo per si encara queda algú mínimament intel·ligent a l’esquerrovergència, que jugant a l’autonomisme i a la lliga d’una ciutat on fer pasta sigui un crim i tenir èxit una tara, l’Ada mai no tindrà rival. Si a aquest fet inqüestionable hi afegim l’execrable intercanvi de cromos pressupostari entre Esquerra i els comuns, com comprendreu, l’Ada pot respirar molt tranquil·la.

Barcelona és l’únic indret d’on pot sorgir una energia que acabi de matar el xantatge emocional i el martirologi del postprocés per edificar alguna cosa que no estigui corcada

La depressió mental que tenalla Catalunya, palesa amb la funesta imatge d’un intent de president que s’adreça a la nació des d’una aula d’infants, només s’esbandirà amb un projecte de capitalitat engrescador. A Colau no se la guanyarà jugant a la mandanga de veure qui la té més llarga en termes de polítiques socials ni brandant la flama d’un igualitarisme a la baixa. Per deixondir la ciutat ens cal algú que recordi que Barcelona és l’indret on pots venir si vols respirar llibertat, una frisança de vida que no és aquella xorrada neoliberal dels castissos madrilenys, sinó la bellesa de l’1-O, la imatge d’una capital on hi hagi vida intel·ligent i es pugui transformar en pasta. La igualtat, a Barcelona, sempre l’hem fet amb més riquesa, i faci el favor d’aixecar la persiana del bísnes i tingui la bondat de guardar-me la taula de sempre, que avui el seny del lladre ens el saltarem.

Simptomàticament, tot això que us escric, als buròcrates de l’autonomisme independentista els sona a xinès. La gent d’Esquerra no sap com dir-li a l’Ernest que deixi la mamella pública i es dediqui a cuidar els nets; i els convergents, abans que trobar feina a l’Elsa en un consell d’administració espanyolot, han preferit muntar-li manifes a l’Ada presentant com a futur alcaldable en Gerard Esteve, un escolanet que l’alcaldessa es jalaria amb més facilitat que la gilda d’olivetes del Xampanyet. Encara hi ha molts companys de militància independentista que no entenen com l’Ada pot sobreviure la pressió dels ciutadans que encara creuen en una ciutat rica, mediterrània i nacional, que ressusciti la classe mitjana. Els responc i escric, estimats lectors, que aquesta queixa és només xerrameca piulera; pels seus negocis de tres al quarto amb Espanya, que hi hagi l’Ada ja els va molt bé.

Tornarem a tenir un independentisme realment viu quan la ciutadania destroni l’actual partitocràcia del Parlament; continuo pensant que Barcelona és l’únic indret d’on pot sorgir una energia que acabi de matar el xantatge emocional i el martirologi del postprocés per edificar alguna cosa que no estigui corcada. Mentre l’opció sigui votar per perdre o imitar els tics de l’Ada, la nostra alcaldessa podrà retirar-se quan li surti de la xona. Tots els fills polítics del 15-M són morts (sí, també aquesta vicepresidenta podemita que fa tan goig i a qui Pedro Sánchez tallarà el cap quan menys s’ho esperi); l’única que ha mantingut el poder, per molta ràbia que et foti, és l’Ada, i així continuarà pels segles dels segles mentre els seus opositors se li adrecin amb la boca petita. Ja sé que fa vergonyeta recordar-ho, però el primer pas per guanyar, a banda de saber a qui t’enfrontes, és voler guanyar.

Si algú s’hi atreveix, que cridi. L’estem esperant amb frenesí.