Li he de reconèixer honestament al processisme una seva increïble destresa a l’hora de pervertir i de fagocitar fins i tot les idees polítiques més excelses. Sovint em dic, posant a prova el poc de naïf que encara conservo a l’ànima: no, no seran capaços de fer això tan miserable. Però la realitat sempre acaba posant la meva tanoqueria a lloc, i el mal continua fent el seu camí, parsimoniós com la migració oceànica d’un pingüí. El darrer bany de realisme m’ha sobtat quan llegia, en aquest mateix nostre diari, que una sèrie d’independentistes-autonomistes propers al president Puigdemont, com ara Jordi Ferres o Agustí Colomines, acaben de registrar el “Moviment 1 d’Octubre” com a partit polític amb la intenció de superar les sigles del PDeCAT en les properes municipals. L’invent, segons sembla, s’hauria registrat el mateix dia de fúnebre presa de possessió de Quim Torra.

Parlar del passat, en aquesta Catalunya nostra contínuament estressada per l’actualitat rabent, sembla una cosa d’arqueòlegs, ja ho sé. Però, si em perdoneu les molèsties, i ara que molts reivindiquen l’1-O com una fita a preservar, jo recordo perfectament quan Germà Bel, el mateix Colomines i part de la cúpula esquerrovergent escarnia un possible referèndum d’autodeterminació quan molts el proposàrem (recordeu, allò que es batejà com a “RUI”), titllant-lo de “pantalla passada” o, directament, de “simple repetició del 9-N”. També recordo, com si fos avui, que quan l’Enric Vila, en Jordi Graupera i un servidor començàrem a insistir en la importància d’un referèndum (no només pel seu caràcter democràtic-legal innegable, sinó perquè sabíem que l’Estat no el podria aturar ni a cops de porra), la resposta basculava entre el menyspreu o, directament, l’insult.

L’única cosa que l’independentisme-autonomista encara no havia aconseguit pervertir del tot era l’1-O

Com sempre, a la família tenim les coses ben repartides. A l’Enric l’acusaven directament de sonat, al Jordi de mirar-s’ho tot des de la quadrícula novaiorquesa i a mi, of course, de ser un frívol que no s’hi jugava res. Tots els acusadors, evidentment, perpetraven la seva retòrica des de la comoditat d’un sou públic que la majoria d’ells (i d’elles) ha conservat amb el 155 i que, en cas d’haver quedat en suspensió, l’administració Torra restituirà ben aviat; perquè, a la tribu, el president i els consellers no es restitueixen, ai las, però les paguetes van que volen! Ara suposo que enteneu, estimats lectors, per què hi havia gent saltant d’alegria quan fa setmanes es va investir el Molt Honorable 131: semblava, us ho juro per ma mare, que al Parlament hagués aterrat el Sant Pare per segellar la independència del país. Quines abraçades! Quina forma d’encaixar la musculatura! Amor, oh amor!

Com ja avisà veladament Artur Mas, la maquinària convergent pretendrà aprofitar una presidència que bascula entre la coixesa i l’exili perquè els de sempre fagocitin Junts per Catalunya i l’acostin a la sala de màquines dels mandarins de sempre. L’única cosa que l’independentisme-autonomista encara no havia aconseguit pervertir del tot era l’1-O, tot i que la vigència del referèndum quedés pràcticament tocada de mort quan els nostres parlamentaris renunciaren a acatar el mandat de les urnes i investir Puigdemont. Vist que això de vendre motos sobre la república mentre acates la llei espanyola cada vegada es fa més difícil, la rereguarda convergent ha decidir empastifar la memòria de l’1-O per vexar el referèndum, embrutar-lo definitivament i emprar-lo com una marfanta de cara a guanyar més vots a les municipals i continuar amb l’estratègia de l’anar tirant.

I tu pensaràs, lector pacientíssim: no, no seran capaços de fer-ho, no seran capaços de pervertir i de fagocitar el sacrifici de tanta gent per fer politiqueta de partit i guanyar quatre ajuntaments. Doncs jo et dic que sí, caríssim amic, que fins i tot tindran la valentia de fotre un cop de porra al referèndum que tu també vas fer possible i del què ells mateixos se’n reien. De fet, no han canviat gaire: van començar blanquejant l’1-O i ara s’hi acabaran de pixar. Sí, lector estimat, seran capaços de fer-ho. Només has d’esperar una mica, creu-me.