Diuen els comunicòlegs que fenòmens com ara la Covid provoquen un estat d’abundància i de tensió informativa tan empatxant que el comú acaba afectat d’infoxicació: a saber i segons la nostra benigna Viquipèdia, d’un excés d’actualitat “que provoca en el receptor una incapacitat per comprendre-la i assimilar-la, per prendre una decisió o romandre ben informat sobre un tema concret”. Potser sí que fenòmens d’inundació mediàtica com ara la pandèmia (o el procés) provoquen una certa information overload, però jo diria que l’actual consumidor de notícies es caracteritza més aviat per un cert sadomasoquisme addictiu que el porta a encastar la cara a la televisió cercant aquella barreja de dolor i plaer que genera la mala brama. Només així s’explicaria que mitja Catalunya gaudeixi diàriament amb l’orella posada a l’enèsim recompte de morts, que tot déu es deixondeixi cercant compulsivament l’entrevista a l’epidemiòleg del dia, i que la resta d’afers de l’actualitat passin a un segon terme quan l’important és cercar goig en el calbot.

Per altra banda, i encara que sembli paradoxal, l’era pandèmica encara ha ressaltat un fet de tota la vida que no necessita entrada a cap enciclopèdia virtual, car no hi ha res millor que un tsunami informatiu per dissimular (encara més) les notícies que a alguns mitjans ja els interessa disparar en sordina o que el consumidor preferiria no escoltar, car ataquen les seves conviccions. A mitjans de setembre, per exemple, calia capbussar-se amb molta traça als diaris de la tribu per descobrir que l’antic tresorer de Convergència, Daniel Osàcar, havia sortit de Brians 2 amb el tercer grau penitenciari sota l’aixella. Condemnat a tres anys i sis mesos de presó, Osàcar hauria passat així setanta-cinc dies a la garjola pel que s’hauria de dir “cas Convergència” i tots coneixem com a “cas Palau”. Mesos després, en una causa separada de la investigació del 3% i davant el jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata, Osàcar espolsava llençols i decidia implicar per primera vegada Artur Mas, Germà Gordó i tota la bugaderia convergent en l’art del blanqueig.

Hi ha qui dirà que són coses de la infoxicació, però a mi em sembla que això és l’omertà tribal de tota la santa vida

Dimarts passat, en una compareixença gloriosa en què el 129 va demostrar-nos que pensa lluir la pell bruna més enllà del dia de Sant Esteve, el propi Mas declarava “no haver donat mai cap instrucció per fer les pràctiques que Osàcar havia esmentat” (l’antic tresorer havia dit que era impossible que no les conegués, no pas que les dirigís), agraint fins i tot que es deixés ben clar que d’instruccions ni ordres directes res de res, “perquè l’únic que podia haver donat una instrucció d’aquestes característiques era jo, com a superior jeràrquic”. A banda d’aquest argument clàssic, jo no he matat en Manel perquè mai no he ordenat matar en Manel, Mas rinxolava més el rínxol definint Osàcar com “una persona gran que ha estat injustament a la presó, que té injustament amenaçat el seu patrimoni i que, per tant, pot ser una persona més vulnerable”. Ah, la senectut, aquella etapa vital en què les nostres pors ens converteixen en un simple bebè! Això sí que és tot un hit, estimat 129! No li feu gaire cas a en Daniel, pobret, que ja comença a xaiejar.

La cosa té molta gràcia, puix que Mas ha passat en poc temps de definir Osàcar com un ciutadà del tot honorable a descriure’l amb aquesta petita taca, aquesta adjectivació de “persona gran” dolça i mortífera com el punyal que et clava la cortesana mentre el teu magí es concentra en l’orgasme. Tot i que el 129 va dir que aquesta nova condició entrava en el terreny de les “suposicions”, la insinuació ja estava feta, i el pobre Osàcar ja té la llufa de repapiejar. Quan salves el teu partit, ja se sap, ets un reu condemnat injustament per la pèrfida judicatura espanyola. Però quan garles admetent que les pràctiques del 3% eren conegudes per Artur Mas i Germà Gordó, encara que sigui per aquell acte tan humà (i vell, aquest sí!) de mirar cap a una altra banda, passes a l’adorable i compassiu univers de la geriatria, a la cúpula dels dements i a l’Olimp de la cadira de rodes. Quines coses té la vida, estimat lector! Això de la demència pròpia de la senectut, a Convergència i a la majoria de partits polítics, és una condició que només se t’atribueix quan cantes!

Cal dir que Artur Mas té molta més ciència i cinisme que bípedes com aquest dissortat homínid que es diu Albert Batet. Preguntat per la mateixa condició, l’actual portaveu de Junts per Catalunya va dir que ell “no opinava sobre assumptes d’altres partits”. Després d’haver piulat eslògans electorals on l’antic alcalde de Valls es declarava “orgullós de ser de Convergència”, declaracions com les del pobre noi en qüestió només les podem digerir amb bon humor, xampany i una truita de dos ous ben curulls d’alegria. Malgrat les formes, tant Mas com Batet segueixen una lògica comuna: confien en el pas dels dies i en la infoxicació per saber que la seva cara marmòria i la seva triple moral s’esvairan en el top de l’actualitat. Quan hom gaudeix tant parlant de morts, d’UCI plenes a vessar i del bitxo de Wuhan, ja em diràs qui té la santa paciència d’afegir a les notícies una taca negra del nostre antic pal de paller! Hi ha qui dirà, insisteixo, que són coses de la infoxicació, però a mi em sembla que això és l’omertà tribal de tota la santa vida.

Dit això, envio tota la meva solidaritat i escalf (ecs) dominical a en Daniel Osàcar, perquè això de passar d’honorable a aspirant a dement no deu fer gaire gràcia. Però ja ho saps, guardià dels tresors. Per Catalunya, el que sigui.