Si Rajoy no va tenir cap recança d’enviar milers de policies a Catalunya, amb l’únic objectiu d’atonyinar padrins indefensos, diria que l’aplicació hard core de l’article 155 no pot sorprendre ningú amb dos dits de front. De fa temps, tant el president espanyol com el nucli del PPSOE madrileny han pensat que això nostre de la independència era qüestió d’uns pocs illuminati que calia aniquilar amb determinació (primer fou Carod, després Mas, i ara li toca al govern Puigdemont) i al seu torn que, com dirien Losantos i Arcadi Espada, la flama secessionista s’acabaria el dia en què l’Estat prengués tutela de TV3, dels Mossos i de tots els invents amb què l’autonomisme pujolista havia filat la identitat catalana d’ençà de la Transició. Plorar o lamentar-se perquè Rajoy hagi fet el que havia avisat, i ja fa uns quants mesos, em sembla caure en el pitjor dels pecats: la pèrdua de temps.

Més enllà d’intervenir TV3 per tal de mutar els mapes amb què de fa lustres ens tortura el plom d’en Tomàs Molina, diria que —amb el seu discurs d’ahir— Rajoy va fer palès un pacte entre les elits espanyoles i catalanes segons el qual es pretendria pressionar Puigdemont perquè convoqui eleccions abans d’una setmana i així estalviï la feina bruta al president espanyol. En el fons, no ens hem mogut de la dialèctica que ha tenallat els dies posteriors a l’1-O: o el Parlament català exerceix la sobirania, exposant així sense embuts que Catalunya és un país ocupat i desafiant l’autoritat madrilenya, o caldrà tornar a inserir el sobiranisme, via eleccions, al magma burocràtic de l’autonomisme. La no-declaració fallida del 10-O, amb suspensió inclosa, tenia la secreta intenció de pressionar Rajoy perquè perpetrés una repressió light: com veieu, la tàctica ha esdevingut fallida.

Més enllà de fer una declaració efectiva i real d’independència, no sé què recoi ha de debatre la cambra catalana sobre l’aniquilació de l’autonomia

Artur Mas i el seu entorn van pensar que, retardant la declaració d’independència, el sobiranisme podria agafar forces inflamant encara més la indignació de les seves bases, per així guanyar temps (expressió que sempre m’ha inquietat) i arreplegar suport internacional per la causa. Amb el seu missatge d’ahir i seguint amb aquesta línia d’actuació, el president Puigdemont ha convocat un ple al Parlament amb l’objectiu de debatre efectes i accions posteriors a l’aplicació del 155: ja em perdonareu, però més enllà de fer una declaració efectiva i real d’independència, no sé què recoi ha de debatre la cambra catalana sobre l’aniquilació de l’autonomia. Comptat i debatut, Puigdemont guanya temps però continua exactament en el mateix magma del dia posterior a l’1-O: declarar la independència i fer justícia al referèndum que ell mateix va convocar o rendir-se.

A ningú se li escapa que les autonòmiques (per molt que es diguin constituents o interplanetàries) són el somni humit de l’unionisme, encantat que l’independentisme torni a dividir-se com abans del 27-S, amb discussions sobre si cal fer o no una candidatura unitària, amb el seu conseqüent full de ruta i lluita de candidats. Res plauria més Rajoy i els seus que uns comicis on el sobiranisme es presenti amb l’agenda oculta de recuperar els guanys que el pujolisme autonomista havia regalat a Catalunya, una dialèctica que pot beneficiar els partits sobiranistes, però on Ada Colau sempre acabarà essent la reina de la festa: l’alcaldessa de Barcelona, com sabem, és especialista a ordir projectes polítics a base d’aprofitar-se de la frustració aliena. L’independentisme no pot caure en la trampa d’uns comicis on l’objectiu esdevingui salvar la Generalitat de l’unionisme.

L’única alternativa que hi veig en tot plegat és tornar a allò que els parlamentaris del ‘sí’ ens havien promès a la llei del referèndum: declarar la independència, i preparar-nos per la batalla contra la bèstia. Com heu vist, són capaços de tot.