Farà cosa d’un parell de dies, en un vídeo publicat a la plataforma The Objective, la periodista Laura Fàbregas contraposava l’èxit de Rosalía en la promoció de la llengua catalana, en ocasió del hit Milionària, a la inferior excel·lència i repercussió global d’una suposada cultura subvencionada pel poder públic nacionalista a Catalunya: “Rosalía ha demostrado como los verdaderos artistas –deia Fàbregas– que poco o nada le deben al poder público. La artista ha hecho más por el catalán que diez libros subvencionados de Marta Rojals o de Jaume Cabré”. Tot seguit, l’opinadora descrivia un hipotètic sistema cultural on el premi sempre se l’acaba enduent qui mostra més adscripció nacional. Tornant a Rosalía, na Laura reivindicava una figura encara més venerable: “Rosalía se parece mucho a nuestra escritora Mercè Rodoreda, que llegó a la cima mundial escribiendo catalán”.

Val la pena veure el vídeo sencer, perquè resulta meritori exhibir en poc temps tanta quota de prejudicis, inexactituds i apriorismes d’excels analfabetisme. Primer i bàsic, cal recordar que el triomf de Rosalía no només s’explica pel seu innegable talent personal; s’insereix en un context cultural, educatiu i econòmic que no és gens aliè al poder polític. Alumna de l’Esmuc, on han estudiat altres músics d’èxit internacional com ara Sílvia Pérez Cruz o Marco Mezquida, Rosalía s’ha beneficiat com molts d’altres artistes d’un sistema educatiu i pedagògic públic (és a dir, gestionat pel poder polític), així com d’un programa de subvencions per a músics o intèrprets i d’un teixit discogràfic en català que ha crescut extraordinàriament el darrer lustre i que també és fruit d’una determinada política cultural d’èxit.

Al seu torn, l’apriorisme segons el qual la cultura catalana està sobre-subvencionada en comparació a la d’altres entorns no necessita una investigació com el Watergate per ser desmentida. Amb un simple cop de Google, la Laura podria haver comparat els recursos del cinema francès amb els quatre duros que reben les pel·lícules en la nostra llengua o, ja que li interessa tantíssim la literatura, podria haver vist com les subvencions per a la creació que disposa anualment la Institució de les Lletres Catalanes consisteixen en poc més que una propineta perquè els autors no acabem passant gana. Pel que fa a l’adscripció ideològica i el talent, cara Laura, no cal que passis ànsia: jo mateix he rebut una d’aquestes ajudes i això no m’ha privat de ser crític amb el procés, la tribu i la política catalana en general. I, com saps molt bé, de talent no en tinc, perquè el talent soc jo.

Sempre serà millor viure en un terreny on la cultural pública pugui ajudar els escriptors que no pas en un infern com el franquisme on els genis com Rodoreda haguessin de resar per viure enmig d’un clima d’insuportable exili

Però el tema més sideral de tot plegat és l’entrada de la Rodoreda en aquesta equació, perquè Fàbregas ens la dispara comparant-la amb Rosalía sense esmentar el context d’exili i de repressió lingüística que visqué l’escriptora durant el franquisme. Na Laura faria bé de remirar l’entrevista de l’escriptora amb el periodista Soler Serrano, on Rodoreda explica perfectament com va sobreviure la imposició de l’espanyol estudiant català com si hagués de morir el dia següent, amb una voracitat desaforada i gràcies a un compromís nacional ferm. Que Fàbregas ni esmenti aquest fet emmarca perfectament aquella idea espanyolista segons la qual els escriptors catalans eren millors en temps del franquisme perquè la clandestinitat els excitava el geni, mentre ara només viuen en la comoditat de la subvenció i l’aburgesament de dependre de la cosa pública els ha castrat el talent.

Jo he discutit mil i una vegades la necessitat de complementar la cultura pública del país amb un major teixit d’activitat privada en català (cosa que passa normalment, per exemple, en l’àmbit del teatre o de la ràdio) i no m’he cansat de denunciar les subvencions a dit que han convertit molts grups privats del país ―no pas independentistes, dit sigui de pas― esdevenint empreses pràcticament concertades. Però d’aquí a subsumir que una subvenció mati el talent d’un artista o a deslligar fenòmens com el de Rosalía d’un teixit cultural preexistent hi van moltes milles i el simple desig de no confondre sentir-se espanyol amb dir rucades. Perquè sempre serà millor viure en un terreny on la cultural pública pugui ajudar els escriptors que no pas en un infern com el franquisme on els genis com Rodoreda haguessin de resar per viure enmig d’un clima d’insuportable exili.

Benaurats doncs els deu llibres subvencionats de Jaume Cabré i de Marta Rojals (Laura, documenta't una mica, perquè la Rojals tot just ha escrit quatre llibres) i sobretot benaurada sigui l’adscripció nacional i radicalíssima de la nostra Mercè, sense la qual ni tu ni jo, Fàbregas, encara podríem dir una sola puta paraula en la nostra llengua.