Avui és dia festiu, t’has deixondit tard i, amb la bufetada del primer cafè a la boca, encara deus estar pensant si anar a la mani de la Diada o quedar-te sestejant a la llar. Probablement, per molt processista que siguis, estàs un pèl fatigat dels xantatges de la penya motivada que, aquesta setmana i també quan falti poc per arribar a les quatre, t’ha dit i et repetirà que va, que si no hi vas els mitjans de Madrit salivaran amb el teu absentisme (com si, en cas contrari, admetessin l’èxit de públic de l’invent!), o també et recomanaran que acudeixis a l’enèsima performance indepe, encara que sigui per reclamar la unitat d’acció estratègica dels partits, una concordança fictícia de cara a la independència, però que, com vas acceptant a cada dia que passa, és total en la intenció perversa d’adaptar-se a l’autonomisme i maldar per conquerir una Generalitat cada dia més intervinguda.
Potser ja n’estàs tip de samarretetes, i recordes amb nostàlgia quan et va fer gràcia allò de donar-se la mà amb desconeguts i esperaves amb il·lusió l’1-O enarborant un cigró d’or sobre el cap. Però avui, a aquestes alçades de la pel·lícula, penses que això de posar-te un casc groc i sortir al carrer a defensar no-se-sap-ben-bé-què ja passa de mida. Encara que jo quasi mai no vagi a manifes, perquè la multitud em fa basarda, t’entenc perfectament i comprenc també que, tot just quan faltin uns minuts per a les quatre de la tarda, decideixis que bé, que als polítics els donin pel sac, però que a mi em sap greu per la gent i, tot i que amb cara de pomes agres, decideixis finalment passejar fins a la Gran Via, fotre quatre crits de llibertat, de presos polítics, d’independència i d'ho tornarem a fer (encara que no se sàpiga ben bé què) i, feta la cosa, tornis cap a casa i passis la resta del dia amorrat al 3/24.
De la por només en brolla por i, pensis el que pensis i facis el que facis, la paüra només alimentarà a tots els que et volen fer podrir l’ànima per assegurar-la submisa
Tot això, inclòs el teu desencís, és absolutament comprensible i, disculpa’m si la cosa et decep, aquest article no et dirà què coi has de fer amb el teu punyeter temps lliure. Però, facis el que facis, només et demano que intentis que la por no determini la teva decisió final. Ni el cangueli del què diran els conveïns o els enemics, ni el terror de pensar que deixant d’anar a la mani abandones la teva militància independentista, ni tan sols ―ara per ara és l’especialitat dels xantatgistes― permetis que pel teu cabreig amb els partits polítics i les seves continuades mentides et diguin que ets un insensible a la situació dels presos. De la por només en brolla por i, pensis el que pensis i facis el que facis, la paüra només alimentarà a tots els que et volen fer podrir l’ànima per assegurar-la submisa: i, creu-me, d’aquests n’hi ha en tots els bàndols d’aquesta pesadíssima lluita.
Quan acabis de llegir l’article, fes el que vulguis, però, t’ho demano, que no et guiï la por. Demà, com cada Diada, jo aniré a veure el senyor Casanova i Comes celebrant la santa continuïtat de l’Eixample, després passaré a fer un combinat de llauna pel Xampanyet, creuaré el Fossar demanant a Déu nostro sinyor que, a la propera vida, em regali la gràcia de néixer en un país normal, i la tarda me la passaré, com no podria ser d'altra manera, llegint i tuitant compulsivament al sofà de casa, com fem els bons traïdors, només pendent de si Joan Tardà o Artur Mas s’enduen un regal de la manifa en forma de tomàquet al cap. Visca sempre Catalunya lliure i bona Diada a tots.