Aquest any m’havia jurat no fer el passeig tradicional de la Diada, però ja sabeu que la catalanitat, a banda de l’enclí al resistencialisme més nauseabund, sempre acaba implicant alguna forma de doble o triple moral. M’emmascaro el rostre i baixo la rambla de Catalunya. Els veïns del número seixanta-set han guarnit el balcó amb una de les poquíssimes estelades que veig a les mançanes del voltant de casa; els descendents de l’alcalde Pi i Suñer fan sempre festa a la seva magnífica terrasseta interior, però diria que enguany en Pisu és a Cadaqués, com més de mitja Barcelona. Faig eslàlom pel barri; Consell de Cent, Diputació, passeig de Gràcia, Claris.... i la ciutat fa por de com tufeja a morta. Quan arribo al monument de Casanova, em dec haver creuat menys d’un centenar de penya. Repasso les perles de l’ofrena floral: hi és tota la púrria. Aquest any no se salva ni el Barça.

Continuo l’agonia del barri de Sant Pere fins a arribar al Born. De fa temps, veig com Barcelona va assemblant-se cada vegada més a la ciutat preolímpica de la meva infantesa; deserta, amb quatre turistes desvagats i amb aquell aire falsament cosmopolita, pobre i sense cap mena d’ambició ni incentius tan típic de l’espanyolitat. Quan Colau va guanyar l’alcaldia ja vaig dir que Barcelona no es podria permetre una alcaldessa dels enemics: doncs això, ja veieu com ens ha quedat el cap i casal, que ja no serveix ni perquè les truges britàniques hi facin els seus insofribles comiats de soltera amb polles al cap. Arribo al carrer Montcada, i fins i tot el Xampanyet, la meca del vermut, sembla una reunió d’enterramorts. Al passeig del Born s’hi aplega el bo i millor d’aquella esquerra independentista que mai no falla. Els discursos són també dels anys setanta: no defallirem i etcètera.

Els apòstols de la fe escudaran aquesta Diada d’una tristor inaudita en el bitxet de Wuhan, perquè en això de cercar excuses sí que no tenim rival en tot el món-que-ens-mira

No és ni l’hora de dinar i el merchandising del Fossar ja plega veles. Enguany també pesco molt poques samarretes de l’ANC, i no m’estranya, perquè fins i tot als llacistes més convençuts aquest lema convergent de construir el futur del país els deu fotre basarda. Al carrer de l’Argenteria topo amb uns amics que han colonitzat un bar amb una colla d’irreductibles que ja cantaven aquí no s’hi enterra cap traïdor quan la pasma cascava amb gran entusiasme, els polítics pujolistes se’n rentaven les mans i la BBC no et dedicava ni un puto reportatge. Els hooligans de sempre, enaltits de birra i futbol, canten que Puta Espanya i que Madrid y Espanyol, lamismamierdasooon. Narren batalletes d’abans, de quan aquí només érem quatre gats, i crec que l’etilisme encara no els ha fet adonar que ara també som uns penjats i que l’únic que fa pudor de merda és allò que anomenem més que un club.

Aquesta és la Barcelona que ens ha deixat Colau, penso jo, però sobretot la Catalunya que ha matat el processisme amb la seva dèria de sortir el camp a empatar, d’abaixar el llistó de l’ambició i d’escudar la covardia dels seus líders amb un cabàs de mentides que ja no creuen ni els beats oficials de la tribu. I el pitjor de tot no és que l’independentisme no vegi clar el futur estratègic, sinó que tothom ha acceptat que de futur no n’hi ha. Els apòstols de la fe escudaran aquesta Diada d’una tristor inaudita en el bitxet de Wuhan, perquè en això de cercar excuses sí que no tenim rival en tot el món-que-ens-mira. Però no, amics, a mi no me la foteu, que la gent està molt fatigada de tanta mandanga i això no ho aixeca ni el general Moragues amb l’ajuda de l’exèrcit nord-americà. Cansat de fer el paperot, m’acabo l’execrable birra sense alcohol que ja calenteja i aturo un taxi a Via Laietana.

A dins de l’automòbil, rebo un missatge de la meva germana Anna Punsoda. “He anat a comprar un tortell i li he posat un pin de la senyera a la nena. No em puc sentir més derrotada. Ara mateix soc una merda de persona.” Com sempre, l’Anna té la capacitat de resumir l’estat de la nació molt millor que jo, perquè aquest tuf de fallida, la dels jugadors que no han ni intentat guanyar el partit, no l’havia sentit mai, ni quan de petit tot això de la Diada em semblava una cosa de nostàlgics i somiadors. Així ens heu deixat el país, caçadors d’engrunes. Encara em sorprenc que tingueu la capacitat de poder dormir tranquils. Espero que d’aquí a molts anys, quan els nanos creixin, ens facin pagar aquesta nostra desídia ben cara. Molt cara. Suposo que l’any vinent tornaré a jurar-me que seria millor pujar a fer el mec a l’Empordà com els meus veïns xaves i que la ruta patriòtica la farà sa puta mare.

 Així doncs, aquesta fou la meva Diada. Visca (el que han deixat de) Catalunya.