Si fa un cert temps que t’afaites o et depiles, et devies preguntar per què ara, precisament ara, TV3 va decidir programar el documental sobre el 20-S de Mediapro. Per dir-ho d’una altra forma, si et volta més d’una neurona al cap, mentre veies les imatges de Sànchez i Cuixart a Economia, et devies qüestionar per quin motiu el Sense Ficció emetia aquesta mateixa setmana un document que devia editar-se fa mesos, car allò que hi succeeix ja té més de mig any d’antiguitat. La primera aposta de Jaume Roures és evident, i té a veure amb donar marc d’èpica a allò que el fundador de Mediapro somiaria com una nova majoria d’esquerres al país de caire merament sobiranista, encapçalada per Esquerra i amb l’ajuda dels Comuns (Jaume Asens, prota destacat de la pel·li), un nou espai que, en efecte, eixamplaria la base (ecs), però amb un petit detall: seria un gruix neo-autonomista, com certifica al detall el nou full de ruta republicà.

Al seu torn, i a banda de demostrar que les acusacions de rebel·lió són un pur acarnissament envers els líders polítics i cívics del sobiranisme (quelcom que, per altra banda, tu, jo i el senyor Llarena sabem perfectament), el producte de Roures va un pas més enllà i dona perfecta continuïtat entre la presó dels polítics i líders cívics catalans i el seu previsible retorn a la política, quan Sánchez pacti la seva llibertat amb el Govern català sota la sola i única condició que es renunciï encara més a la independència. Si la presidència de Quim Torra és un mer interregne (compte amb això, que pel líder del PSOE ningú no donava un sol duro i ara atrapa’l), i si l’independentisme esdevé, com de fet ja tot apunta, un moviment polític cada vegada més allunyat de la seva fita natural, esdevenint un magma folklòric amb el groguisme com a principal mètode d’acció, té tot el sentit del món que els protagonistes del futur polític de Catalunya siguin els actuals presos.

Tot això que blanqueja el documental, ja ho veieu, és un simple peixet per tornar-se a presentar a unes autonòmiques

Aquí entra en joc la figura de Cuixart, que ja no dissimula les ganes d’arribar a la presidència de la Generalitat, encapçalant aquest nou espai polític que us deia a l’inici i que, de moment, compta amb l’ajuda comunicativa de la seva parella Txell Bonet, que ―cal reconèixer-li-ho― està fantàstica recordant tot el quilometratge que ha de fer cada setmana per anar a veure el seu marit amb el seu nadó. Tot allò que s’amaga sota el documental és aquest nou marc mental en què l’independentisme tornarà a la normalitat espanyola amb l’excusa d’haver fet fora el malèfic PP i amb el dret a l’autodeterminació del país drapejat com un simple puta Espanya de cau i guitarreta. Tot això que blanqueja el documental, ja ho veieu, és un simple peixet per tornar-se a presentar a unes autonòmiques, donar aire als presos polítics i fer oblidar a la gent que ells mateixos utilitzaren els anhels del poble per convertir una insurrecció política en unes eleccions de tota la vida com les del 21-D.

Tot això del documental és, en definitiva, una mica de benzina perquè t’enfadis amb una mica d’opi i així no pensis en com van rentar-se el cul amb l’1-O i la teva dignitat, per després renegar de la restitució (que només s’ha atorgat a quatre aprofitats del dòlar) i per acabar-te abandonant amb l’excusa d’eixamplar la base. Només guanyaran, ja ho saps, si tu segueixes empassant-te tota aquesta farsa sense obrir boca i si, en acabar de llegir l’article, t’enfades més amb mi que amb ells. Tu mateix.