Quan hom es predisposa a trencar unilateralment una parella, sovint s’escau una estratègia (que acostuma a ésser masculina) consistent a fer tot el mal possible a l’altre, ignorant-lo o fins i tot ferint-lo, perquè sigui aquest qui faci el pas que no gosa fer el covard, estalviant-se així el tràngol d’iniciar la ruptura i fins i tot quedant com la part afectada de tot l’afer. Amb el risible joc de cartes que hem viscut aquests dies, diria que el Govern de la Generalitat ha perpetrat aquesta dinàmica de forma prou conscient: sense declarar explícitament la independència de Catalunya i suspenent el mandat vinculant que va sorgir de l’1-O, Puigdemont ha volgut guanyar temps incitant a un diàleg que sap impossible amb la sola intenció que Rajoy i tota la seva maquinària de jutges i registradors li imposessin l’activació del 155, símbol de la ruptura final.

El moviment presidencial, incitat pels sectors moderats dels qui diuen ser independentistes, tenia com a doble objectiu exposar Rajoy davant del món civilitzat (palesant a ulls de tothom la seva negativa al diàleg i cercant solidaritat internacional) i retardar uns dies l’aplicació del 155 perquè l’article no es desplegués amb molta brutalitat, més “a la gallega”. L’escàs entusiasme amb què Europa ha rebut, rep i rebrà qualsevol declaració unilateral d’una regió, per molt nació que es defineixi, juntament amb la detenció arbitrària i demencial de Sànchez i Cuixart (permeteu-me que no m’hi refereixi amb la xarona nomenclatura oficial) ha demostrat que l’estratègia de guanyar temps ha estat fallida. Ni el Govern és més fort avui per declarar la independència, quan el record de l’1-O ja sembla tan pretèrit com la joventut, ni la repressió de l’Estat ha estat matisada.

De la mateixa forma que hi havia molts independentistes que no varen anticipar la brutalitat policial de l’1-O, ara hi ha molts agents governamentals que no albiren la força repressiva de l’aparell judicial de l’Estat. Però si la jutgessa Carmen Lamela no ha tingut cap problema per interpretar el delicte de sedició com li ha eixit dels ovaris de la toga, a hores d’ara ningú pot esperar que la burocràcia de l’Estat oblidi per art de màgia el paper central de la policia catalana a permetre que l’1-O se celebrés, ni tampoc la signatura de president, vicepresident i consellers a la convocatòria de la mateixa votació. Com he escrit manta vegada, ni el mateix Rajoy podria parar a hores d’ara una màquina allisadora que no té la necessitat del 155 per aplicar tota la seva força. La tàctica d’esperar i guanyar temps només ha fet que regalar un temps preciós a la bèstia perquè sumi encara més bilis.

Com tantes altres coses de la vida, l’article 155 no és pas un procediment, sinó un símbol, una metàfora del poder que el Govern espanyol pot aplicar tothora i quan li roti a l’autonomia catalana; el 155 són els pares i és justament perquè encarna l’ocupació real del país que genera paüra. Ara veiem, no obstant això, que, a banda de l’error de no proclamar la independència quan tocava i quan els líders catalans ens havien promès a la llei del referèndum, no haver-ho fet tampoc abans de l’aplicació expressa d’aital article implicarà que la Generalitat tingui molt menys poder per a defensar-se de les agressions. De la mateixa forma que els catalans van protegir l’1-O perquè s’hi jugaven la dignitat i creien en la determinació del Govern de fer-lo, calia defensar la declaració d’independència sense anar a remolc de l’Administració espanyola. Quan dones iniciativa al més fort, acostumes a tenir les de perdre.

Els mateixos que no creien que podríem tirar endavant el referèndum (s’accepten disculpes) ara han dit novament que la declaració d’independència no podia fer-se efectiva sense crear més caos i violència. Dissortadament, als partidaris de l’espera eterna els espera molta més repressió del club 155: potser quan es decideixin a actuar, tindrem tots els representants legítims fent companyia als nous màrtirs. I llavors serà massa tard per fer res.