Hi havia una vegada un moviment polític i social anomenat independentisme amb uns líders que acostumaven a dir que votant se’t guaririen tots els mals. Aquest, i no el sentimentalisme nacionalista ni les manis de rècord guiness, fou el punt musculós d’una iniciativa que ha canviat el curs del país en menys d’una dècada. Votar, votar i votar, cridàvem fa temps, la qual cosa es va traduir després en decidir, decidir i decidir, paraules que, amb més o menys fortuna, traduïen el concepte que mai no s’havia atrevit a vociferar el catalanisme: autodeterminació. Però d’una societat que ho volia sotmetre tot al poder de les urnes, ai las, hem passat fa ben poc a una situació en què els líders ja només canten: preservar, preservar i preservar. Es refereixen, com sabeu, a cloure els resultats del 21-D en una capseta de marfil, com si el viratge dels seus programes i les decisions preses les darreres setmanes no fossin una cosa que ha de comptar amb el vistiplau del poble català, a qui s’ha acabat regalant la condició de simple espectador. 

D’això d’escalfar la penya i fer agitprop per acabar sempre pactant amb Madrit i repartir-se les engrunes del país, els convergents n’havien fet el seu particular màster fictici. Però ara, en un exercici interessantíssim, és Esquerra qui ha fet de llebre, empassant-se el gripau de la doble i de la triple moral amb un document extraordinari (bé, una ponència, que és com els cursis disfressen l’art retòric de fer croquetes) sobre com aconseguir la independència a través de la multilateralitat i l’acció concertada entre ànimes dispars. Cal ser compassiu amb els amics d’ERC, perquè en això de l’eufemisme van molt peixos. Fixeu-vos si no en aquest bellíssim fragment del text on hom diu que “Cal començar a entendre que el procés cap a la República Catalana serà clarament multilateral (...) no només perquè impliqui algun tipus de negociació entre independentistes i Estat matriu, sinó que ambdós actors són internament plurals i, alhora, estan envoltats d’una altra multiplicitat d’actors (altres Estats, organitzacions internacionals, empreses, sindicats)”.

Continuaria citant múltiples fragments del text, com ara la meva frase predilecta (“Tot plegat fa que els actes unilaterals per part del moviment independentista siguin només una petita part d’una dinàmica molt més complexa”), però no us vull esgotar la paciència. Com sabem tots els que alguna vegada hem corregit una redacció d’adolescents, no hi ha defecte més gran en un text que marejar la perdiu amb palla i expressions que, de tan vexades, perden tot el sentit original. En efecte, com diu el document, no hi ha cap independència que hagi sorgit només d’un alçament intern, aliè a factors de geopolítica externa. Però el que obliden els companys d’ERC (i també els de Junts per Catalunya) és que el pas previ a entrar en el discurs complex de la multilateralitat és haver fet els deures a casa, la qual cosa es tradueix en haver defensat la teva República, el teu govern legítim i, petit detall, no estar a punt de cagar-te en els teus propis programes electorals, en què havies defensat la necessitat d’investir qui els teus electors consideressin més oportú.

Jo podria entendre perfectament, per molt que no ho comparteixi, que Esquerra presenti ara un plantejament republicà de pluja fina, que torni al marc del dret a decidir (Achtung!: invent de Mascarell/Colomines) i que cerqui aliances polítiques multilaterals en l’univers dels comuns i fins i tot pactant i ordint convenis amb els boiximans nuets de Somàlia. Jo podria capir igualment, per molt que no m’hi sumés i tot plegat em semblés una mandanga, que Junts per Catalunya proposi un doble govern autonomista a Palau i republicà als carrers de Berlin, amb la consegüent disbauxa de funcions. Jo puc arribar a entendre-ho tot, però aquí l’important és que els canvis de rumb i els viratges tinguin l’aprovació del poble. Que no ho havíem de votar tot, estimats diputats? Doncs si els programes del 21-D ja no valen, facin el favor de moure el cul i posar les urnes de nou. I si no ho fan perquè els resultats no els afavoririen i la seva palesa baixada de pantalons i faldilles tindria conseqüències electorals, estimats líders, són vostès una colla de cínics.

No havia de passar tot per les urnes, insisteixo? Doncs jo, vist el canvi de rumb, els ho demano: diputats, posin les urnes, expliquin clarament quin és el seu programa i quin preu estan disposats a pagar per desobeir els embats de l’estat i, si tenen la bondat, prengui’ns a tots per adults d’una puta vegada i no ens fotin perdre més el temps. Fi de la ponència.