L’inefable Joan Tardà ha dit que la independència no es farà mai amb caputxes ni la cara tapada; i té tota la raó del món, perquè si alguna cosa ha fet naufragar el procés de secessió ha estat la suma de mitges veritats, fraus i fullsderuta erronis que els partits independentistes i els seus líders han perpetrat amb el caperó posat i a cara coberta. Fins ara, els únics encaputxats han estat els flamantíssims membres de l’Estat Major, els redactors d’unes lleis de transitorietat i del referèndum que sabien perfectament inaplicables i no pas, benvolgut Joan, els quatre nanos cupaires que han increpat membres de Vox i a qui la fantàstica policia d’aquest Govern efectiu s’ha dedicat a tustar amb alegria. Com és fàcilment demostrable aquests dies, quan els partits independentistes (o l’ANC) no poden controlar una manifestació, els seus dirigents comencen a traficar amb el cangueli de la violència i a criminalitzar els CDR com si fossin la kale borroka.

De fet, es palesa també com l’independentisme compra cada dia amb menys vergonya el marc mental dels espanyols. Fins ara, els líders processistes es limitaven a insultar la intel·ligència de la ciutadania: en ocasió del famós Consell de Ministres del 21-D a Barcelona, s’han dedicat directament a aplicar-nos la presumpció de culpabilitat en tant que possibles violents i esvalotadors. És realment admirable com els meus conciutadans es deixen menysprear d’aquesta manera, i això em certifica que la resistència del català a ser vexat pels seus propis electes és d’un estoïcisme inaudit al món. El govern espanyol visita la colònia el mateix dia en què el 155 trepitjà la voluntat popular del país (no hi havia una altra data disponible, senyors sociates?), l’administració ens envia la pasma estrangera per controlar el territori, i resulta que encara ens hem de sentir culpables per si a Pedro Sánchez li cauen un parell d’ous a la closca. Ja té conya, la vida.

Evidentment, jo no desitjo cap mena de violència el 21-D, però cal que quedi ben clar que la violència és plantar els ministres a Barcelona en una data com aquesta, no pas escridassar-los

Els propagandistes del Govern ja han començat a escampar una de les frases predilectes de la seva recambra mental: “Que no tinguin la fotografia que desitgen”, referint-se a instantànies d’aldarulls amb què saliven els mitjans espanyols, unes fotografies que, com ja sabem, si no s’obtenen, sempre es podran magnificar, sinó directament inventar-se. Com sempre, la trampa es basa que et sentis molt més preocupat per l’impacte de les teves accions en l’enemic que no pas en la teva pròpia capacitat per canviar la realitat. A banda de tenir la bòfia campant pel Born, ja ho veieu, haurem d’aguantar com Pilar Rahola i Bea Talegón van comptant encaputxats per retenir l’exclusiva de la revolució dels somriures. Evidentment, jo no desitjo cap mena de violència el 21-D (i més encara uns aldarulls que no servirien per a res de res), però cal que quedi ben clar que la violència és plantar els ministres a Barcelona en una data com aquesta, no pas escridassar-los.

Els encaputxats del procés, Tardà, heu estat vosaltres, que havíeu de pirar del Congreso després de l’1-O i encara hi teniu la boca encastada a la mamella. Tens sort que la gent encara no està prou emprenyada per manifestar-se a les seus dels partits catalans que investiren Sánchez a canvi de no res. Però tu continua repartint lliçons, que tot arribarà.