Dimarts passat, Planta Baixa va programar un debat sobre la llengua catalana a TV3 en què Ricard Ustrell acabà sentenciant, d’acord amb l’humanista Víctor Amela, que “introduir converses en castellà a TV3 seria enriquidor”, adduint que a força d’incloure més segments i entrevistes amb més presència de l’estimadíssima llengua enemiga a la programació “no expulsaríem espectadors (castellanoparlants, s’entén) de TV3”. Més enllà de l’opinió que ens susciti aquesta idea, he d’admetre que sento una gran predilecció pel nen consentit de la tele pública catalana, i no només perquè sigui un paio intel·ligent, sinó perquè —xerrant sobre una qüestió sensible a Catalunya com la llengua i estant d’acord amb l’Amela (un senyor que té la indiscutible virtut d’haver guanyat el Premi Ramon Llull sense saber escriure en la llengua de Ramon Llull)— en Ricard sap perfectament que despertarà la indignació dels hooligans indepes que durant una tarda el fregiran a calbots via Twitter. A casa, Ricard, ens encanta engrandir l’ego amb la polèmica i, en determinades situacions, que ens piquin el culet també ens posa pastanaga.
Ja vaig escriure fa temps que Ustrell representa una versió interessant i sofisticada de la present i futura rendició nacional, d’aquella nova classe de líders mediàtics i intel·lectuals que, en un cas com el català a TV3, opinaran que la millor forma de tenir cura de la nostra llengua és abraçar el plurilingüisme i no tenir por ni sentir-nos acomplexats de xerrar de tant en tant en castellà per demostrar als espectadors inclinats a sentir-se lluny de La Teva que nosaltres també els estimem. Tothom, fins i tot el mateix Ustrell, coneix perfectament la perversió d’aquesta tesi, no només perquè TV3 va crear-se i només té sentit si la seva eina de base és el català, sinó perquè la seva missió és justament la de normalitzar-lo en un àmbit tan important com l’audiovisual. A banda d’ésser un pont de comunicació, la llengua és un mercat, i pressuposar que només pots enriquir una televisió, llibre o qualsevol ítem cultural trufant-la amb l’espanyol és caure en el pitjor tic de folklorització de la llengua minoritzada. Car si es tracta d’enriquir, l’única missió que hauria de tenir TV3, i que fot de pena, és la d’assegurar que la llengua mantingui una correcció estàndard i que no acabi esdevenint l’insofrible catanyol que la colonitza.
És curiós perquè, a ulls d’aquesta concepció, el català és l’única llengua del món que té el tremendíssim poder de repel·lir la gent... pel sol fet d’existir en convivència amb altres idiomes
Tot això, insisteixo, Ustrell ho sap perfectament (l’Amela, pobret meu, no crec que hi arribi), com també ha vist que per adaptar-se als nous temps de l’autonomia rebaixada caldrà molta filigrana argumental. De la mateixa forma que Rufián diu que abans de la independència voldria una vacuna per a la Covid-19 (mostrant una indigència mental de premi i relegant això nostre a una petició menor davant d’una pandèmia mundial), Ustrell organitza aquest debat al seu programa amb la sola i única intenció d’acabar opinant sobre el tema per recordar-nos que això d’emprar només la nostra llengua és una mica provincià, perquè el món és molt més plural i xupiguai. El gest argumental és tan antic que fot mandra de comentar-lo: mentre una tele parida només en la nostra llengua repel·leix (amb la qual cosa, per cert, se’ls està dient estúpids als castellanoparlants que miren TV3 sense sentir-se atacats), la mateixa cadena amb una mica de salseta castellana ja és més digerible, cosmopolita i oberta. És a dir, i per ser més clars, que això de fer una televisió 100% en català (exactament com la majoria de televisions angleses, franceses i... espanyoles!!!) és una cosa de pagesos, de la tieta Maria i de calçots i porró.
És curiós perquè, a ulls d’aquesta concepció, el català és l’única llengua del món que té el tremendíssim poder de repel·lir la gent... pel sol fet d’existir en convivència amb altres idiomes; i sovint, com el cas de l’espanyol, amb una presència mundial d’una força molt més titànica. Servidora ha tingut el plaer d’estudiar alguns idiomes amb fruïció durant la meva sòrdida existència, i mai m’he trobat cap filòleg italià o anglès que m’hagi confessat que un llibre, un poema o un documental en la seva llengua repel·leixi un lector o un televident. És només el català, ja veus tu quines curiositats marta meva, que té aquesta estranya propensió a provocar urticària. I després diran que la tribu no té un fet diferencial propi! Però, com us deia abans, tot això són coses sabudes. Ara l’únic interès que ens regala aquest nostre horripilant present és el joc d’admirar com els nous homes de seny es posaran al servei de la tercera via per justificar els seus malabarismes i anar sobrevivint. En Ricard, i és per això que me l’aprecio, ho fot de puta mare. Fa temps que li auguro un futur d’or a TV3, i no dubto que si vol enriquir encara més la seva vida, tindrà espai assegurat a la televisió enemiga.