Tinc 39 anys. Pels 40 encara queda bastant: els faig el setembre, també ho diu a la Viquipèdia. Vaig néixer a Barcelona, casualment, per falta d’hospital a Cerdanyola, on vaig viure fins als 20 anys, i després vaig anar a petar a Sabadell. L’extraradi implica una història d’amor i d’odi. Et fa saber d’on ets i d’on no ets, patricis i plebeus. Actualment soc el coordinador Digital i cap de Comunicació de l’Institut Ramon Llull. M’agrada gestionar informació, situar-la en un context i, a partir d’aquí, definir possibles accions i estratègies. Sempre he actuat de pont entre el sector tecnològic i el del negoci, entenent negoci en el sentit netament empresarial. A l’Amical Wikimedia, per exemple, jo feia de pont entre una sèrie de voluntaris i el món real. La foto dels perfils a xarxes? La mateixa que a la Viquipèdia, de domini obert.

La teva torradora encara no parla català.

No m’agrada el pa torrat i en menjo molt poc; només l’utilitzo per fer-li les torrades a la meva dona. Però sí, la torradora és un personatge important en la meva vida, en un sentit de victòria i derrota. Perquè amb el seu exemple volia marcar un debat que em semblava pertinent, encara que hagi entrat a l’espai públic per una via certament folklòrica, que tampoc no està malament, perquè sovint s’arriba a la profunditat de les coses des de la superfície. Abans em deien “el de la Viquipèdia” i ara em diuen “el de la torradora”; i depèn de com m’anomenin sé quan van descobrir la meva existència a nivell temporal.

Abans em deien “el de la Viquipèdia” i ara em diuen “el de la torradora”; i depèn de com m’anomenin sé quan van descobrir la meva existència

Anem al cantó de la victòria; al debat seriós sobre el català i la tecnologia.

Si parlem de l’evolució de la tecnologia, d’una forma molt resumida, al principi podem dir que teclejàvem màquines, i ara cada vegada utilitzem més el dit envers una pantalla tàctil, així com també la veu. La interfície de la veu ha fet que la tecnologia sigui molt més transparent, que tu no notis que realitzes un acte amb mediació tecnològica quan ho estàs fent, com passa quan t’adreces a una màquina o a un telèfon per tal de demanar-li un gintònic. Res no podrà superar mai l’oralitat; la paraula escrita era un remei que vam inventar perquè no podíem escoltar la veu dels morts. Això comporta potencialitats i riscos: si es fa bé, pot ser el garant del multilingüisme a nivell mundial i si es fa malament pot comportar un assassinat que dugui al fet que d’aquí a 50 anys al món s’hi parlin només deu llengües. Perquè la tecnologia, la vegis o no, forma part de la teva vida.

El català, per sobreviure, ha de ser un negoci.

No ha d’acabar essent necessàriament un negoci però no ha de ser un idioma aliè al món del negoci. Si no podem cagar, follar i també fer negocis en català, la llengua no sobreviurà, és així de natural. La gent del món de la tecnologia, en entorns lliures i no regulats (que era la dinàmica habitual fa 20 anys), podia impulsar molts espais que feien de pegats on el català podia treure-hi el cap. Ara el sistema d’Internet és molt més corporatiu, hi prima molt el benefici i l’optimització de les inversions, i així tot és molt més difícil. Mentre hi hagi una comunitat estable que fa servir la seva llengua sí o sí, essent Google una xucladora compulsiva de dades, si n’hi ha moltes en català llavors li interessarà xuclar-les i, per tant, li interessarà la nostra llengua.

Si no podem cagar, follar i també fer negocis en català, la llengua no sobreviurà, és així de natural

Tu comences treballant a museus. A mi, cada dia m’avorreixen més.

Mira, una de les preguntes que més em roda pel cap darrerament, i que seria una d’aquelles fricades i converses que expliques borratxo en un bar a les 3 de la matinada, és la rellevància de les institucions culturals. Aquest país, i la societat occidental en general, munta les seves institucions culturals seguint la teoria segons la qual aquestes són la forma que tenim de parlar-nos entre desconeguts. Catalunya, o com vulguis dir-li al nostre territori, s’empelta d’aquesta filosofia segons la qual les nostres institucions culturals ens representen, un pensament que ja ens ve de la Mancomunitat. Però ara veiem com moltes d’aquestes institucions que sorgeixen d’aquesta filosofia han deixat de ser rellevants, entre les quals molts museus. Alguns museus tenen un component marcadament geogràfic (cada comarca o municipi vol tenir-ne un per fardar) precisament en un present molt determinat on la geografia està deixant de ser un factor rellevant.

Jo sempre em pregunto per què és necessària la fisicitat, i quan empro aquest terme em refereixo a per què és necessari “anar a un lloc”. Si jo vaig a un museu i hi veig una expo feta de quatre roll-up, aquesta és una visita que jo em puc estalviar perfectament si el seu comissari me n’envia un Power Point i me’l puc mirar tranquil·lament a casa, al lavabo o al sofà. Dirigir-se a un indret ha de ser un fet vivencial. El museu pot tenir l’atractiu d’una o més obres originals o la capacitat de generar un relat. Thomas P. Campbell, l’antic director de Met, ja va advertir que la majoria de museus del món dediquen una gran part del seu pressupost a fer exposicions, mentre empren pocs recursos a estudiar la pròpia col·lecció. En molts museus, les col·leccions permanents no estan ni catalogades! Simplement, perquè els seus responsables no hi creuen ni se les curren.

La pregunta, insisteixo, és quina rellevància vols donar a tot el que tens. Per altra banda, hi ha museus, arxius i institucions culturals que, a data d’avui, simplement no són rellevants, i això és quelcom que fa molta por d’assumir a tothom; perquè qui és el polític que té la valentia de dir que una cosa s’ha de tancar? A mi m’agrada parlar de reciclatge d’institucions culturals, perquè hi ha institucions que tenen unitats de negocis que funcionen, però d’altres que no, i si no funcionen no cal insistir-hi més, ni que persisteixin en un dinàmica determinada. Hi ha institucions que fan dos o tres coses bé, però d’altres que no, i no paga la pena que hi persisteixin.

Hi ha museus, arxius i institucions culturals que, a data d’avui, simplement no són rellevants, i això fa molta por, perquè qui és el polític que té la valentia de dir que una cosa s’ha de tancar?

Gestió cultural a Catalunya. Un oxímoron?

Saps allò que diuen que les ciències socials van cometre un gran error quan van voler convertir-se en ciències? Doncs això passa també una mica quan la cultura intenta ser alguna cosa que no és. Clar que en el sector cultural s’ha de parlar de quartos, de garrofes, s’ha de gestionar bé i tot s’ha d’intentar fer sostenible i escalable, perquè d'altra manera passa això que et deia: que obrim molta cosa i no sabem tancar res de res quan toca. Però si tu et dediques a la filosofia de la literatura quàntica no pots pretendre que tot t’ho pagui l’estat, t’ho has de fer tu. No tota la cultura ha de ser rendible, només faltaria! El problema d’això que anomenem gestió cultural és que encara es mira amb un bonisme típic dels anys 90, la gent encara pensa que es poden aplicar quatre claus de màrqueting a la cultura i que la cosa anirà sola. Doncs no, miri, així no funciona.

No hem de tenir por de parlar en termes de value proposition, del valor i de la rellevància que tu aportes a una societat. Si tu et singularitzes, tens una rellevància; el que això no implica és fer diners i tenir un model de negoci. Això és precisament el que ens falta. Hi ha un sector cultural fort? I tant, tenim produccions molt bones en tots els camps artístics, al sector públic i privat! La gent viu o malviu de tot això, però li hauríem de treure una mica de drama a tot plegat: perquè també hi ha molts cuiners, i molts pintors de parets que no viuen com voldrien i tampoc no passa gran cosa.

Hinojo, conseller de cultura.

Seria un regal enverinat. És com si et donen el MNAC amb 15 milions de pressupost i te n’has de gastar 14 només per obrir la persiana... La Conselleria, i no només aquesta, és el resultat d’una mala dinàmica de fa anys, de massa sexe entre cosins, per dir-ho d’alguna forma. Nosaltres hem fet el nostre model cultural a pedaços, i no hem estat mai prou forts com per buscar fonaments i atrevir-nos a tornar a fer-nos les preguntes grans. Per què és necessària la filosofia? Per què són necessàries les humanitats? Si no et fas les preguntes grans, després costa més fer-te les petites, entre les quals sempre d’estaca la de “bé, i ara d’on coi trec la pasta per fer el que vull?”. Per demanar pasta has de tenir un projecte i, si tens un projecte que té sentit, al final hi haurà diners pel mig. Però si no tens un projecte i l’únic que tens és una crisi existencial, doncs demanar pasta per ser, demanar pasta per tenir projectes...  doncs escolta noi, no, és justament a l’inrevés. Aquesta seria una dinàmica que caldria canviar.

Si poses el teu nom a Google, el primer que surt és la Viquipèdia. Un dels nostres putos miracles.

La Viquipèdia és un miracle, però també és un exemple del que dèiem abans. Quan tu a la gent la deixes fer, la gent fa coses. Quan no es regula tant, passen coses... i llavors és quan es veu el poder real d’una comunitat que pot animar-se sense els frens que ens posen de fora. Si fóssim un país normal, amb una llengua i una cultura normal, doncs això funcionaria així. Mira, per fer Viquipèdia necessites dues coses: coneixement i oci. Quan parles amb un subsaharià veus que té una noció molt relativa del voluntariat, perquè ja es passa tot el dia pencant. Aquest és un producte netament occidental, que necessita gent amb estudis i temps lliure, ja sigui perquè són estudiants, professionals liberals o jubilats amb prou temps com per compartir coneixement. Doncs bé, la Viquipèdia és l’indret on es veu fins on podria arribar una determinada societat com la nostra sense cap mena de trava. Va ser la primera en llengua no anglesa, de seguida vam estar al comitè d’educació i de cultura de l’entitat... ens ha anat superbé.

La Viquipèdia és l’indret on es veu fins on podria arribar una determinada societat com la nostra sense frens

Deu ser de les poques coses en les què guanyem...

Més enllà de facilitar l’accés a un determinat coneixement, la Viquipèdia ha fet que el català sigui una llengua de referència a Internet. Hi ha projectes com Amazon, Twitter, etcètera... que es mouen, i decideixen invertir diners en base a la presència d’una llengua a la xarxa. Per tant, la presència del català i el nombre d’articles que té la Viquipèdia a Internet és un factor decisiu. Per altra banda, això ha ajudat a crear un corpus lingüístic contemporani que és molt important, en obert i en domini públic. Què vol dir això? Doncs que qualsevol persona que en el futur vulgui fer un robot o una màquina amb intel·ligència artificial, aplicada a l’anàlisi de plantes o a qualsevol altre objecte d’estudi o corpus d’activitat, té la Viquipèdia en català com a eina de referència. Això, com a camp d’estudi, és un benefici superbo. Jo m’he passat més de deu anys editant articles de la Viquipèdia amb la finalitat que les màquines entenguin el català. El lector futur de la Viquipèdia no serà un nen: serà una màquina. Perquè el que passarà és que tu li preguntaràs al teu iPhone: “Escolta, quan va néixer el Bernat Dedéu?”. T’ho dirà una màquina, no ho llegiràs a una pàgina. Potser si vols més informació, sí que clicaràs l’article, però per a les qüestions més immediates utilitzaràs la veu, un cercador sonor. El corpus del coneixement català, des de Carner a la teva data de naixement, no només està en obert, sinó que ho està en català. Això és importantíssim.

Quants articles has editat?

Que hagin passat per les meves mans, caram... uns 60, 70, 80 o 100 mil, ara no t’ho sabria dir exactament. Que hagi iniciat jo, que és molt diferent, entre 10 i 20 mil. De fet, encara ho faig cada dia.

Això té cura? Està tipificicat com a malaltia?

Mira, jo quan parlo del tema del voluntariat als instituts sempre poso el mateix exemple als joves: tu o ells estan treballant de franc per Instagram, que és una empresa, un mitjà de comunicació que busca peces de continguts per a posar-hi anuncis. Les peces de contingut són precisament les fotos que tu fas de gratis. Qui és tonto, aquí? Jo creo continguts pel bé de la humanitat, tu ho estàs fent pel guany d’una empresa! Instagram et paga en termes d’inflar-te l’ego. Quina és la meva recompensa? Doncs treballar per al bé comú. Odio els humans, però la humanitat m’agrada! De fet, jo inicio o complemento els articles sobre els temes dels quals no en tinc ni punyetera idea. Perquè mentre tu fas els articles aprens gratuïtament, i l’únic o el pitjor que et pot passar és que vingui un altre i et corregeixi, o que t’ho millori, o que t’ho qüestioni! Doncs de conya, tu! Tot això és posar-se a prova amb un retorn col·lectiu, però no com el de Twitter, on a la mínima que dius alguna cosa et casquen (que també passa a la Viquipèdia, però amb molt menys de marro), sinó en base a un logos comú.

La veritat i la mentida no existeixen, són un mer consens social

Últimament t’interessa molt el tema de les fake news. A casa t’escoltem cada tarda.

No m’interessa només el tema de les fake news. Sobretot m’apassiona la gestió de la informació, és a dir, com les intencionalitats fan que una cosa sigui veritat o no. Per exemple, la Declaració d’Independència del 27-S, va ser una fake news? La veritat i la mentida no existeixen, són un mer consens social. En la Viquipèdia, quan es manipula la informació, veus què significa tenir poder, veus com una cosa escrita per un mindundi a casa seva en pijama a les tres de la matinada amb una birra a la mà acaba tenint una repercussió brutal a àmbit planetari. Per altra banda, quan amplies articles i, per exemple, busques informació en la premsa dels anys 80 per documentar-te, comproves com després els mitjans generalistes utilitzen fonts que tu has redescobert, o sia que tots acabem xuclant del mateix espai. Però també veus, al seu torn, el poder que té posar un adjectiu o no, com una dada biogràfica pot canviar el perfil d’una persona si es posa o si s’omet...

En un cert sentit, totes les notícies són fake. Tornem al camp de la cultura. ¿Quan els periodistes culturals van a una roda de premsa, prenen una sèrie de notes o copien la informació d’un PDF que els passa un teatre o un museu, sense afegir context ni cap mena de qüestió rellevant, això és periodisme? Si el periodisme és una baula més de la cadena tròfica de l’intercanvi de continguts, és realment rellevant el que aporta? Com et deia abans, tu o aportes valor o caus en el no-res. Quan el quart poder perd la seva força, entens per què estan passant les aberracions que passen ara. Donald Trump no necessita intermediaris per emetre notícies, perquè ell mateix té els canals per a fer-ho. Els viquipedistes són gent important perquè esmercen temps en mirar les fonts, en contrastar.

De la Viquipèdia al Llull.

Els instituts de promoció cultural són òrgans de propaganda clàssica, en el sentit que van néixer per publicitar les seves respectives nacions. Si el concepte d’estat-nació s’està dissolent (el Llull és, de fet, un institut relatiu a un domini lingüístic) a mi m’agrada imaginar com el faríem avui si el comencéssim de zero. M’agrada pensar en com cal difondre una llengua i una cultura en un entorn on hi ha tanta distribució de continguts però que, a la vegada, està hiperjerarquitzat, amb quatre o cinc icones mundials que tallen tot el bacallà. La meva missió és aquesta, la de repensar com compartim la cultura en l’època dels algoritmes. I, òbviament, en l’època dels algoritmes i en l’era on la cosa pública ja no es pot regir més per criteris d’allò que és interior o exterior a un zona determinada, no podem continuar fent les coses com les fèiem abans. També faig de cap de comunicació, aprenc com funciona la cosa pública i, com sempre, m’ho passo molt bé treballant. En aquest sentit, tinc plena confiança i estic molt en sintonia amb la feina que està fent la Iolanda Batallé a la institució.

Et podries guanyar millor la vida a fora. Per què no pires?

Amb Barcelona em passa com amb Cerdanyola, també hi tinc una certa relació d’amor-odi. Ets del lloc on has n’has nascut, t’agradi no, i te n’adones sobretot quan marxes. La meva forma de gestionar la informació, el meu tarannà... són mediterranis. Jo he treballat a La Haia, he pencat molt amb els alemanys... Que m’agradaria marxar? Que voldria viure als Pirineus abans que exploti el canvi climàtic? Doncs com tothom; no hi ha un sol barceloní que no pensi en fotre el camp de Barcelona! Però com que soc de l’Àrea Metropolitana i dormo fora, en el fons tinc el privilegi de mirar-me la ciutat un pèl des de l’exterior. Me la sento meva, però també puc criticar-la.