Tinc 54 anys. Vaig néixer a Osijek, avui Croàcia, abans Iugoslàvia. He tingut tres nacionalitats: he nascut iugoslava, posteriorment m’han donat l’espanyola, després amb la independència em van dir que era croata i ara, mai se sap, espero que algun dia em pugui arribar la nacionalitat catalana. Del meu país en conservo les arrels, sobretot l’educació, i la importància d’educar amb criteris artístics; en vaig marxar quan tenia divuit anys, primer a Milà i després a Barcelona. Vaig fundar, dirigeixo, i lluito per mantenir viu l’Antic Teatre, un centre de creació contemporània i cultura de base al carrer de Verdaguer i Callís, que ara viu sota l’amenaça de l’especulació i els efectes la gentrificació que està destruint Barcelona i els seus barris. La cultura és un bé de primera necessitat que cal defensar cada dia. Per això ajudo a impulsar la plataforma Cultura de Base i el ParlaMent Ciutadà de Cultura de Barcelona.
Véns d’un país i d’un sistema que ja no existeixen.
Després de la Segona Guerra Mundial, hi havia molts països socialistes a tot el món. El capitalisme, que és un sistema inseparable del feixisme, va treballar molt durament per destruir-los a tots i, de fet, ja no en queda cap (perquè la Xina és només un gran supermercat; de socialisme no en té res de res). Entre aquests països hi havia grans diferències i la gent –per manca d’interès i sobretot d’educació històrica– no els discrimina i els tracta com una sola cosa. Josip Broz Tito, per exemple, ja es va allunyar de les idees de Stalin (del seu pensament totalitari i dictatorial, que havia caracteritzat la Unió Soviètica) tan aviat com l’any 48. Nosaltres –per a ells, els russos– érem un país pràcticament capitalista, perquè teníem un sistema d’economia que incloïa un sector privat, hi havia fins i tot casinos!
Però allí sobretot hi vaig aprendre que l’art i la cultura són el bastió principal d’un país. Per això, i no és casualitat, m’he dedicat tants anys a aquest centre de cultura on som. Al meu país, l’art, i la pràctica de l’art, eren assignatures obligatòries dins del sistema educatiu públic. No hi havia escola privada, ni discriminació ni segregació per cap mena de motiu, especialment de gènere. La religió era un tema absolutament lliure: Nadal no era una festa nacional, per exemple, ni pagàvem diners obligatòriament a cap Església. Aquí hi ha molta gent que es declara comunista o anticomunista sense haver llegit absolutament res sobre els països que se’n deien i sense saber a què es refereixen quan se’n declaren o se’n diuen enemics.
Hi havia llibertat?
Estudiàvem ciència política, també marxisme, però sobretot art: la dansa, el teatre, la música i la pintura eren assignatures fonamentals a l’escola. Això va provocar, en primer terme, que hi hagués molta feina per als artistes i un món artístic molt viu. Aquesta és una de les coses que més em van sorprendre quan vaig arribar aquí, quan Espanya era un país feixista, cosa que avui es manté! Al meu entendre, Espanya encara és un país feixista, perquè la gent que va guanyar la Guerra Civil manté el poder a les empreses, els bancs, al sistema judicial i fins i tot en l’àmbit de l’educació. Jo fa 35 anys que sóc aquí i encara no he vist una transformació radical del poder en aquest sentit.
La cultura és un cultiu constant de la persona; això vol dir que no és només una tècnica o un aprenentatge que fas a classe i que et porta a passar un examen o a suspendre’l
La cultura és un cultiu constant de la persona; això vol dir que no és només una tècnica o un aprenentatge que fas a classe i que et porta a passar un examen o a suspendre’l. Al meu país, fèiem moltes excursions en autobús, cada mes, per anar al teatre i a museus i després ens feien escriure l’experiència, per debatre i opinar, i per afavorir que tinguéssim un pensament realment crític. Això no cau del cel, es treballa! A Tito, per exemple, li encantava el cinema i al meu país vam aconseguir tenir una indústria cinematogràfica brutal.
Barcelona, 1985.
A Milà, en una de les primeres cases okupa que s’hi van crear, el Centro Sociale Virus, vaig tenir la sort de conèixer la Rosa, la teclista de la primera banda punk que hi hagué a Barcelona, Último Resorte. Amb la Rosa ens vam fer molt amigues i teníem ganes d’anar a Amsterdam, que en aquell moment era la meca pel que fa cases okupa, concerts punk, etcètera, i a més a més jo hi tenia algun amic, perquè quan marxes a l’estranger sempre busques algun contacte de casa. Llavors la Rosa em va dir “primer passem per Barcelona” i jo vaig pensar “però si és a un país feixista: què coi hi farem allí?” Pensa que en aquella època els punks viatjàvem amb bitllets d’Interrail falsificats, era un moviment molt lliure. Així doncs, amb la Rosa vaig anar entrant als petits reductes punk i hard-core de la ciutat, que eren molt minoritaris i reduïts.
A l’estació, de fet, ens van venir a buscar el cantant i el guitarrista de la banda Subterranean Kids, que tenien algunes cançons de repertori propi, però encara no havien fet ni un sol concert. En aquell moment, la gent que tocava i els amics de les bandes anàvem, a les cinc o a les sis de la tarda, a locals d’assaig i ens hi passàvem la resta del dia. Ells, per exemple, en tenien un a Nou de la Rambla, a tocar del Bagdad, en un subterrani que era mortal. Jo venia d’un país socialista, on els centres culturals estaven plens de tallers i d’espais de ràdio, d’estudis de dibuix, de cant... i de sobte em trobo en un cau infecte, on hauries d’haver vist el lavabo! La insonorització es feia amb caixes d’ou, hi havia estores, matalassos... També anàvem a l’estudi dels GRB, una banda similar molt important. Hi passàvem la tarda fins que els veïns, a les deu, ens fotien fora perquè fèiem soroll.
Després hi havia un o dos llocs on podríem anar; el Kafe Volter del carrer Escudellers, que va ser un local fantàstic per a tots els seguidors del punk. A mitjanit també tancaven, i llavors sortíem al carrer, perquè la vida al carrer en aquells mitjans dels vuitanta a Barcelona era una cosa brutal, estava tot obert fins tardíssim; com que venien els vaixells americans hi havia molts cabarets, també molta prostitució... Però hi havia un gran sentiment de llibertat i la nit no s’acabava mai. D’això, evidentment, ja no en queda res.
Barcelona esborra molt fàcilment el seu passat.
Mira, quan nosaltres sortíem dels bars anàvem a les escales de Santa Maria del Mar o a la plaça Reial, que llavors no estava ni cimentada! Era un indret ple de palmeres i de terra i a mi, que venia del centre d’Europa amb la neu sempre arribant-nos a l’alçada dels turmells, em semblava un espai meravellosament exòtic! Vaig flipar! A vegades ens hi passàvem tota la nit, parlant, jugant, escoltant-nos... Així era la nostra vida. No existia ni un sol local on es fessin concerts! Només un, el Zeleste del carrer Argenteria, que alguna vegada, molt poques, programava un concert del nostre rotllo. Però també cal dir que teníem un problema brutal amb els skinheads, els nazis de Barcelona. Ells venien als nostres bars a buscar brega i amb ells hi teníem baralles contínues. Et parlo de baralles físiques molt dures. Després dels concerts, aquests paios buscaven els punks al metro per matar-los a ganivetades. Hi havia una guerra total, molt forta. Una vegada van venir el Toy Dolls a Zeleste i va haver-hi una baralla antològica. Nosaltres sempre vam pensar que aquesta gent era un braç paramilitar dels grisos, del propi sistema fatxa de Barcelona. Perquè anéssim on anéssim sempre ens acabaven trobant uns o altres i ens cascaven. Així era la nostra vida.
A mi m’agradava molt el moviment de la Industrial Music, amb gent com l’Einstürzende i la música de Blixa Bargeld. Però a d’altres llocs d’Europa hi havia botigues de música on es podien comprar cassets o escoltar coses, tenies programes televisius o revistes... Aquí no hi havia res d’això! No existia ni serigrafia per fer samarretes dels teus grups favorits! Amb el Boliche, el bateria de Subterranean Kids (de qui em vaig enamorar), vaig conèixer persones que feien grafits i fanzines. La gent com en Boliche els feia amb fotocòpies, i després ens passàvem la música amb cassets amb barreges de moltes bandes. A ell li enviaven cintes de tot el món i les barrejava. També traduíem les lletres, perquè el missatge al punk era importantíssim, sobretot pel que fa al concepte d’anarquia.
Barcelona és potser l’únic lloc del planeta on es va fer una revolució anarquista de veritat, l’any 1936
Aquest és un dels punts claus de Barcelona, segurament l’únic lloc en tot el planeta on es va fer una revolució anarquista de veritat, l’any 1936. Això ho he tractat a un espectacle en què actuo sola des de fa tres anys titulat precisament Anarchy, amb la Societat Doctor Alonso. Per què ningú ja no parla d’aquestes coses aquí? Perquè quan els fatxes guanyen aniquilen totalment l’anarquia! Fixa’t que a Barcelona no hi deu haver ni una sola persona que no tingui algun ancestre amb algun tipus de relació amb l’anarquisme. El moviment era molt important, i l’han aniquilat! També a Amèrica, on encara avui hi ha una prohibició expressa de creure en un altre sistema que no sigui el capitalista.
A Barcelona no hem tingut cap govern d’esquerres real
De la cultura viva s’ha passat a la cultura institucional. Una presó.
Aquest és un problema enorme de la política cultural del qual tampoc no es parla mai. A Barcelona hi falten molts espais on es parli realment de què és política cultural, de quina ha de ser la seva estratègia, qui la fa, on està el poder, etcètera. La qüestió de la política no té només a veure amb qui és al govern cada legislatura; a Barcelona, hem tingut 30 anys de PSC, després CiU i ara Barcelona en Comú. Però mai no hem tingut un sol govern d’esquerres, perquè tu no et pots definir com a progressista sense tenir com a prioritaris la cultura i l’art. Perquè la cultura és un bé de primera necessitat i no sempre és de caire material; un espectacle no és com un llibre, que te’l pots endur a casa. Per tant, el primer problema és que no hi ha art en l’educació, no és obligatori, i després no es promou cap mena d’acostament de la ciutadania a l’art. Per això estem com estem.
En el cas de Barcelona, s’han seguit cegament els dictats de la Unió Europea i de Brussel·les. Jo soc una de les persones que parla més dels efectes del neoliberalisme en la cultura: el problema és que sempre em conviden a parlar-ne fora, mai aquí! La base del neoliberalisme és la sectorialització de l’art: separar dansa, música, teatre, circ, art visual... així mai no es fusiona ni es transmet com una unitat orgànica. Després s’ha anat imposant un vocabulari del fet artístic que parla de coses com ara “excel·lència”. Això va començar amb Thatcher i el procés de desindustrialització que va viure el Regne Unit els 80. Com que molts espais industrials van quedar deserts, perquè la manufactura viatjava a països on l’obra de mà era més barata, es va implantar allò que es coneixia com a “fàbriques de creació” o “motors d’indústria cultural”, indrets on un artista que no produís i que, per tant, no convertís el seu producte en diners, simplement no interessava. Quan ella entra al poder comença a comprar i fer tancar tots els indrets on l’art era una pràctica comunitària per construir “espais d’excel·lència” on només la gent amb “talent” (i aquest és un dels altres conceptes que s’implanten) té el dret a accedir-hi. Jo combato enèrgicament la idea de l’art per a l’excel·lència, perquè tots tenim dret a practicar-lo. No tots hem de ser professionals per fer art.
Jo combato enèrgicament la idea de l’art per a l’excel·lència, perquè tots tenim dret a practicar-lo. No tots hem de ser professionals per fer art
Aquest és exactament el problema de política cultural que patim aquí. Mira, ara tenim fins onze fàbriques de creació especialitzades que reprodueixen l’estratègia cultural de la censura, de tots aquells que volien aniquilar la cultura independent de la ciutat. No m’estic referint a espais privats, comercials, et parlo de la cultura autogestionada, d’indrets com la Kasa de la Muntanya, de les poques que han quedat operatives. Dels anys 90 als 2.000 Barcelona tenia un moviment okupa brutal; en un cap de setmana podies visitar més de deu cases per anar-hi a fer xerrades, sopars, concerts, festes per a nens, per a famílies! Jo quan vaig anar a Amsterdam a estudiar dansa a l’School for New Dance and Theater Development (SNDO) vaig flipar amb aquella vida artística. Perquè, com et deia abans, la creació és com aprendre a llegir o a escriure, no s’improvisa, s’ha d’estudiar! I aquí, en tot el país, no existeix ni una sola escola d’art que valgui la pena. La gent, quan acaba l’Institut del Teatre, no sap què és una performance; ens ho diuen els mateixos alumnes!
Però què va passar? Que a Holanda, al final, van prohibir l’okupació. I totes les ciutats de la UE van imitar-ho. Aquí ja anàvem tard, perquè tot just vam començar a okupar les cases l’any 87! Els anys noranta la gent venia de tot el món a veure les cases de Barcelona, i érem una ciutat admirada en aquest sentit; fins que el poder diu que ja n’hi ha prou i va començar la repressió. Es desallotja La Makabra, un espai enorme de circ al Poblenou i, curiosament, només dues setmanes després l’Institut de Cultura de Barcelona obre el seu projecte La Central de Circ. Quina casualitat, oi? D’una gent que tenia llibertat i autogestió es passa a una institucionalització! Aquesta voluntat del govern de Barcelona només respon a un objectiu: controlar la cultura. Quan aquests espais parlen de cultura de base o d’autogestió a mi m’agafen ganes de riure... És ridícul! Perquè la gent que ho estem fent de debò sabem que això no és així, i el poble també ho sap, perquè la gent no és imbècil.
L’Antic Teatre, una excepció.
Jo abans d’arribar-hi havia fet teatre durant deu anys amb La Fura dels Baus, en gires per tot el món; allí vaig viure un exemple d’un projecte que havia començat des d’allò més underground i que ha acabat treballant com una empresa més, amb criteris capitalistes. Acabada aquesta etapa, un grup de gent buscàvem un local d’assaig, perquè assajàvem a les naus okupes del carrer de Ca l’Alegre de Dalt, a prop de l’antiga Beckett. Un dia plovia i estàvem tots molls per les goteres i vam pensar que, per primera vegada, buscaríem un espai propi. Pensa que teníem 35 anys i que per formar part de la cultura okupa necessites molta energia i ja no érem tan joves: quan okupes un indret has de pensar qui és el propietari, si el teu desallotjament serà imminent o no, com es pot lluitar per defensar-lo, i després sobretot has saber com adequar-lo, perquè la majoria estan plens de merda, i sobretot quin treball hi faràs. També has de ser conscient que això ho faràs gratis, perquè tot això nosaltres ho fèiem per amor a l’art!
Doncs així vam trobar l’Antic Teatre, que estava abandonat, absolutament en runes i que era, bàsicament, una cova. Però després vam saber que l’Antic tenia una història de pràctica cultural continuada a Barcelona durant més de dos-cents anys! Això es deia Círculo Barcelonés de Obreros de San José, una associació feta per l’arquitecte Joan Martorell, qui havia dissenyat un projecte molt interessant per reformar la façana de la Catedral de Barcelona que, finalment, no es va aprovar. Tenim estatus documentals de 1879! Ara som una associació i una empresa. Quan vam començar amb això, la gent de l’avantguarda i l’experimentació escènica, teníem molt clar que no volíem fer art comercial. Volíem fer art crític, transformador... coses que tothom es posa a la boca però que aquí ja no fa ningú.
A l’Antic Teatre treballem amb la idea que l’artista ha de trobar el seu propi llenguatge
Aquí treballem amb la idea que l’artista ha de trobar el seu propi llenguatge, que no es pot copiar ni aprendre d’una escola: perquè si tu et mous o parles com tota la classe d’una escola, no et singularitzes. Has de treballar molt el concepte del que fas i com ho duràs a l’escena d’una forma potent. D’això en depèn que, al final, un espectacle giri el món o no tingui cap transcendència. Aquí no ens interessa fer espectacles d’un text adquirit, encara que sigui reformat amb altres fonts o desconstruït, per pujar-lo a escena. No programem gent morta, no volem fer un Shakespeare més, perquè això ja ho fa tothom!
Barcelona no té ni un sol teatre que es dediqui a la producció i exhibició de formes artístiques contemporànies
L’Antic Teatre ha estat pedrera d’artistes.
De l’Antic Teatre ha sortit El Conde de Torrefiel, que va començar aquí el 2010 i ara és una de les companyies que més produeix fora d’Espanya. Nosaltres, insisteixo, no tenim ni un sol teatre que es dediqui a la producció i exhibició de formes artístiques contemporànies! La Tanie Beyeler i el Pablo Gisbert, els creadors de la companyia que ara et citava, sempre insisteixen en el fet de ser un grup creador d’espectacles amb ajudes de la Generalitat però que aquí no els coneix ni déu! Mira, ells acaben de produir un espectacle pel Kunstenfestivaldelesarts de Brussel·les, que és un dels certàmens més importants del planeta, i han estrenat al seu Teatre Nacional, el més important, Le Plaza. Giren per tots els teatres del món... i aquí només se’ls ha vist dues vegades al SAT!, en ocasió del Festival Grec! Això està bé, però ells es mereixerien estar un mes al nostre TNC perquè el poble pogués entendre què és l’art actual, perquè ara no hi tenen cap mena d’accés. El teatre que es fa al món és d’una ambició que és a anys llum de tot el que veiem aquí.
Altres exemples? Societat Doctor Alonso. Amb ells, el 2017, vaig fer Anarchy, un spectacle on la gent tenia quaranta guitarres elèctriques a la sala que podia tocar com volgués mentre jo feia una performance, com una instal·lació. D’aquest espectacle n’hem fet 150 actuacions fora d’Espanya, però aquí les puc comptar amb pocs dits d’un mà! També tenim gent com l’Agnés Mateus i en Quim Tarrida, artistes de l’Antic, que hi van fer un espectacle molt potent, Hostiando a M, i després Rebota, rebota y en tu cara explota. Amb aquest darrer duen dos o tres anys de gira, i és dels pocs que ha aconseguit girar per Catalunya en teatres municipals, la qual cosa ens ha fet flipar bastant a tots! Per què? Perquè no existeixen circuits on es pugui programar l’art que nosaltres proposem i perquè els mitjans i la cultura dominant els fan invisibles. No tenim revistes, ni programes de televisió que en puguin parlar amb una certa profunditat. Per què ningú aquí ve aquí a parlar del què fem, de conèixer i de transmetre-ho?
Necessitem urgentment aprovar un estatut de l’artista
Però hi ha un altre problema pel qual duc trenta anys lluitant. En aquest país és urgent aprovar un estatut de l’artista. Això a França existeix des del 1934; va començar amb el cinema i després va fer-se extensiu a tots els sectors. Sarkozy va intentar aniquil·lar-lo i, per fortuna, no se’n va sortir, perquè a França hi ha un estatut que afavoreix una situació laboral d’intermitència. Què vol dir això? Quan jo treballo, produeixo, actuo, etcètera, cobro per la meva feina. Això només faltaria. Però què faig quan no ho estic fent, quan sóc lluny de l’escena o preparo un nou projecte? De què menjo? Com pago les factures? A França hi ha un sistema de finançament que té en compte aquesta situació laboral i que també té un control de la teva activitat perquè fiscalitzar-te.
Com funciona el neoliberalisme a Barcelona? Per demanar subvencions t’obliguen a ser una empresa, una SL
Això és el que vol combatre el neoliberalisme, especialment als Estats Units. Jo vaig anar fa temps a La Mama, un dels teatres més experimentals de Nova York, i està que cau a trossos. Jo flipava, perquè semblava una runa i no tenia cap mena d’inversió pública! Doncs aquí a Europa estem lluitant perquè la cultura tingui el pressupost que mereix, i tot i així és a la cua de tots els altres àmbits: qualsevol tipus d’indústria gaudeix de molts més recursos. Cap polític té un discurs realment cultural. L’estatut de l’artista és molt necessari, perquè aquí els artistes viuen a la intempèrie, com a simples autònoms. Com funciona el neoliberalisme a Barcelona? Per demanar subvencions t’obliguen a ser una empresa, una SL. Però demanar una ajuda és quelcom a què tenim dret per qüestió de ciutadania, perquè paguem els nostres impostos! Per què hem de passar per aquesta imposició? Per molt que el govern dels Comuns s’ompli la boca de parlar de l’associacionisme i del corporativisme, si tu no canvies aquest sistema pervers només fas xerrameca!
El món artístic, per exemple, no té un sistema fiscal propi, no tenim clar què passa amb les contractacions, amb la maternitat, amb el risc d’accidents o les pensions. Els artistes, inclosa servidora, quina pensió tindrem, si hem estat autònoms tota la vida? Si tu no tens estatut, ser artista no és una feina, és un deliri! A França, seguint amb l’exemple, està prohibit que un artista actuï de franc, a excepció de casos de beneficència. Quan nosaltres parlem de precarietat i de misèria apel·lem a aquestes coses! Fixa’t en la Diputació, una institució amb un pressupost milionari que no destina pràcticament res al món de la cultura. No hi inverteixen res, i això és molt fort! Però també l’Ajuntament, que té un pressupost de 150 milions d’euros per a cultura dels quals només 4 surten al carrer, en una convocatòria pública i oberta de subvencions on ha de competir tot el sector! Quatre milions per tota Barcelona és una misèria! On són la resta de diners? És d’una opacitat brutal!
Per això fa un any que denunciem els problemes derivats de la gentrificació, de la pujada dels lloguers, perquè l’impacte en el món de la cultura és brutal. Hem creat el moviment Cultura de Base en què volem ajuntar tots els projectes de cultura independent de la ciutat, dels espais més petits als virtuals, incloent tots els àmbits que evitin la sectorialització que abans denunciava. La unió fa la força i ja som seixanta projectes. D’aquí ha nascut el ParlaMent Ciutadà de la Cultura. El proper el farem el 6 de març i hi ajuntarem tothom qui vulgui debatre sobre aquests aspectes que t’he comentat. Si hi ha gent que està preocupada pel futur de les biblioteques, per l’externalització cultural, el que sigui, doncs que s’hi afegeixi! Aquest el dedicarem al tema de la cultura de base i ja preparem un pàgina web amb un mapping per fer visible la precarietat: cada projecte hi haurà d’aportar gràfics dels seus pressupostos, així es palesarà amb quines misèries estem treballant. També tenim l’objectiu de construir un observatori ciutadà de la cultura a Barcelona. Hem parlat amb tots els partits polítics perquè ens ajudin a fer-lo. I saps què? Cap d’ells hi vol col·laborar, cap partit ha volgut donar més poder al poble! És brutal! L’Institut de Cultura té un consell que hauria de tenir un esperit ciutadà, però és absolutament inoperant, no fa res per canviar de polítiques! Nosaltres som ciutadans i tenim dret a fer art! Això és el que volem que s’entengui, que l’art no és de les administracions! Són elles qui estan al nostre servei!
Tant de bo hi hagués un Antic Teatre a cada barri de Barcelona
El futur de l’Antic Teatre perilla.
L’Antic és un centre que, com t’he dit, era una runa quan el vam descobrir. Temps després, el 2004, em van donar el premi Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals del FAD per recuperar un centre cívic abandonat i transformar-lo en un puntal de l’escena contemporània. I el mateix any ens van donar el premi de la Feria Internacional de Teatro y Danza d’Osca, reconeixent la programació més innovadora de l’Estat. Tot això sense subvencions ni res de res! El 2005 l’Ajuntament el va voler tancar i aquí és quan comencem la lluita política per salvar-lo, no només pel centre en si mateix, sinó també per tot el que implica per la vida del barri. Llavors vam fer una reforma integral del local que va durar deu anys i vam invertir 500.000 euros a l’edifici d’un total d’una reforma d’1 milió on hi van ajudar les administracions. Això ens va dur a aconseguir la llicència d’activitats, perquè hi pogués haver-hi legalment un centre social i cultural on s’hi poguessin fer representacions i que disposés d'un bar. El problema és que això és un lloc privat i, per tant, té un propietari. Amb ell havíem tingut problemes perquè s’havia de reformar la façana (aquest espai és un indret protegit per la categoria B de l’Ajuntament, és a dir, allò que es coneix com a Bé Cultural d’Interès Local, tot i que podria ser catalogat com a bé nacional, perquè té el Palau de la Música al costat) i al final li vam guanyar el judici i la va arreglar.
Barcelona és una ciutat ideal per blanquejar capitals i especular
La relació amb el propietari, com et pots imaginar, és bastant tensa. Nosaltres encara tenim uns anys de contracte i el nostre advocat ja ens ha advertit que molts propietaris et diuen de renovar-lo uns anys més, però sota condició de canviar les circumstàncies actuals i pujar-ne el preu a nivell de mercat. Això, en el nostre cas, seria passar de 1.500 a 7.500 euros, com si nosaltres no haguéssim invertit 1 milió d’euros en la reforma! També sabem que hi ha molts inversors interessats en indrets com aquests perquè Barcelona és un indret ideal per blanquejar-hi diners. Això ha passat en molts locals del barri, especialment els restaurants, que són comprats per inversors i tu pots veure perfectament com estan buits tot el sant dia. Barcelona és una capital ideal per fer especulació.
Ara sí que anem a mort per buscar suport institucional que ajudi a dur endavant aquest projecte, perquè a Barcelona hi havia molts indrets singulars que han passat pel mateix procés de perill d’extinció i les institucions hi han intervingut. Nosaltres ho demanem perquè hi tenim dret, però també perquè els artistes i la comunitat han creat un vincle molt potent. Aquesta també és la casa dels veïns, perquè és l’indret on també han pogut entrar en contacte amb projectes artístics. I pensa que tot i cadascun dels euros que fem en aquest bar de l’Antic, que és la font principal d’ingressos, els invertim al teatre, i tenim poquíssimes subvencions. El nostre pressupost l’aportem nosaltres en un 60% i això és moltíssim! Per això hem tingut tant de suport a les xarxes i ja comencem a tenir-lo a alguns mitjans de comunicació.
Tant de bo hi hagués un Antic Teatre a cada barri de Barcelona. Però, malauradament, no és el cas.
