Espanya ens espia

Els catalans tenim una relació certament assilvestrada amb el món de l'obvietat. Ahir mateix, mercès als meus adorats escriptors petitburgesos de Manhattan i a l’enorme currada que s’ha cascat (en sordina) l’empresari Elias Campo, la tribu ha descobert que Espanya ens espia a través d’una caríssima andròmina parida pels fills del Mossad que du per nom Pegasus. Ho escriurem d’una altra forma, a veure si així la sorpresa minva de pes; la notícia seria que l’estat que ha fotut els nostres impostors-màrtirs del procés a la garjola per un simple ensonyament d’independència, el mateix país a qui les resolucions dels tribunals internacionals li ressuen la verga (més que res, perquè quan dictaminen en contra seu la presó ja està complerta), l’ens polític els portantveus del qual han afirmat per activa i per passiva que farien el possible i l’impossible (a saber, l’il·legal) per impedir la secessió de Catalunya, que són al seu torn els mateixos que han declarat que la violència d’ETA fou un afer menor en comparança a tot això nostre, ens espien.

Espero que la reformulació de la frase ajudi els esperits més naïfs a veure que la notícia és que no hi ha notícia. Em corregiré, car si existeix alguna cosa a comentar (a banda del fet que Espanya aprofiti una andròmina jueva per distreure’s amb les fotos del llucet que fregeix de nit el Molt Honorable o les trucades de Laura Borràs als seus amics comissionistes) és la reacció extraordinàriament protocol·lària dels nostres líders. As usual, enfadar-se molt i molt, dir que d’aquesta vegada no passa i que ja n’hi ha prou, marxar a Brussel·les per fer l’enèsima botifarrada unitària i vendre la pròpia moto... i demà serà un altre dia. Perquè l’important de la cursileria aquesta del #Catalangate no és solament el fet que l’estat espanyol tingui totes les garanties de continuar amb el seu espionatge, sinó que ho farà amb el concurs de tots els polítics processistes, la majoria dels quals seguirà donant suport al PSOE en el cas d’Esquerra i a través de pactes com la coalició PSC-Convergència que encara remena dinerons a la Diputació de Barcelona. Amb els calers no es juga.

L’objectiu general de tanta comèdia, a banda que cada partit processista utilitzi tones de llagrimeta per tal de salvar els mobles que els regala el sistema autonòmic, és que acabem sentint vergonya d’ésser independentistes

D’entre tota la foguera ploramiques d’ahir, haig de confessar que em quedo amb la reacció del Roger Torrent, qui aprofitant la indignació va deixondir els seus amics de Twitter perquè recordessin que l’Escassament Honorable havia escrit una novel·la sobre el cas d’espionatge que patí: Pegasus. L’estat que ens espia (publicada a Ara Llibres, ja veus tu quina casualitat!). Haig de reconèixer, estimat Roger, que això d’aprofitar una tragèdia nacional per vendre uns quants exemplars el proper Sant Jordi és de puto geni! Realment, tenim una classe política única a Europa... i no m’estranyaria que ben aviat ens l’espiïn tots els Pegasus del planeta. Evidentment, no havia passat ni un trist matí després de la revelació del joc brut espanyol que Junqueras encara brandava la vigència de la taula de diàleg. Això de l’Oriol també és una cosa genial; negociar amb qui t’espia formarà part del bo i millor de l’antologia de jugades mestres del processisme. Pedro Sánchez deu tenir tanta por que potser es compra i tot el llibre d’en Roger, ara que ve la diada.

Dit això, recomano als meus lectors que facin quelcom tan poc habitual al país com llegir i es cruspeixin el reportatge sencer que Ronan Farrow va publicar al New Yorker, sobretot perquè, més enllà d’això nostre, no cal ser un geni per veure com Pegasus o aplicacions similars (que no només s’han ordit per espiar governs de tot el món, sinó també a empreses de telecomunicacions com Facebook o Apple per contrarestar el seu poder omnívor) seran cada vegada més habituals dins el capitalisme de hackers que ens espera a la cantonada. Dit d’altra manera, que per il·legals o pseudolegals que siguin, els estats i les empreses (com diu el mateix text de Farrow) seran els primers a fer ús de l’espionatge per acabar o si més no afeblir els oligopolis informatius i polítics. Jo animaria, per tant, el president Aragonès que obligués a Mr. Metaverse Jordi Puigneró a fer un viatget a Israel per veure com aprofitem l’aplicació jueva al nostre favor. Un bon pas de cara a la normalitat de qui vol un estat és comprar les joguines que tenen els nens grans.

Dit això, per complementar el que he dit abans sobre com de xaró n’és tot plegat, ahir mateix resultava molt interessant veure com Òmnium Cultural disparava una campanya anomenada “Ens estan vigilant” poques hores després d’esclatar tot l’afer (la podeu consultar a les pàgines d’El Nacional i comprovar com estava feta amb actors professionals i una tasca  de producció inconfusible; no era feta d’ahir mateix, vaja, com tampoc era d’ahir, sinó del gener d’aquest mateix any, el compte de Twitter @catalangate que es dedicava a publicitar-la). Dit en plata, la cúpula processista coneixia perfectament que l’escàndol de Pegasus esclataria en el moment exacte en què va succeir (de fet, l’empresa Citizen Lab duia molts mesos investigant el cas) i tota la sorpresa d’ahir fou una de les incomptables escenificacions de victimisme parida pels genis de Tsunami Democràtic i tota la penya que va dur els nostres joves a l’aeroport perquè la bòfia espanyola els esberlés l’ull... i tot per no res. Aquesta és la classe de penya que mou els fils.

L’objectiu general de tanta comèdia, a banda que cada partit processista utilitzi tones de llagrimeta per tal de salvar els mobles que els regala el sistema autonòmic, és que acabem sentint vergonya d’ésser independentistes. Per molt que insisteixin, i malgrat com en són de cutres i males persones, no ho aconseguiran. Finalment, jo pregaria als enemics que ens passin els àudios dels darrers anys (no ens interessa la cosa personal, només el cinisme polític); seria fantàstic i molt edificant escoltar com se’n carden de la gent que els vota. De fet, com a obligats contribuents espanyols, els hem sufragat nosaltres. Seria un detall de cortesia.