Si jo fos un professional de l’edició en català, faria un truc urgent a Clara Ponsatí per encarregar-li un llibre sobre la seva experiència de l’1-O com a consellera del Govern i li proposaria titular-lo Per què hem perdut, en oposició a l’abjecte optimisme dels processistes de La Vanguardia. Com ja sabeu, Ponsatí ha estat l’única veu interna del tinglado que ha fet honor al tan suadíssim com estèril mot autocrítica, pel fet d’admetre no solament que l’independentisme mai no va tenir la intenció d’aplicar els resultats del referèndum de l’1-O, per la seva addicció a la catxa, i que la pantomima de la restitució consistí simplement en un esquer electoral, sinó posant al centre del debat el paper castrador dels partits secessionistes els quals ha acusat, i amb més raó que el teorema de Pitàgores, “d’estar molt ocupats batallant pels seus espais i nòmines”. Amén, Jesús.

En un espai absolutament acrític com és el processisme, l’existència d’una senyora que diu coses entenedores, normals i coents (i que té la decència de guanyar-se la vida fora de la política) hauria de ser benvinguda com aigua de maig. Però jo no ho aturaria aquí, car, si jo fos l’editor mestretites que encarregués el llibre a Ponsatí, li demanaria que posés especial èmfasi a explicar i en dir-nos com és que la gent de l’esquerrovergència va aconseguir enganyar amb facilitat una persona tan intel·ligent com ella. Escric la frase precedent sense cap mena de paternalisme, atès que, al llarg d’aquest darrer lustre, tots hem acabat comprant alguna o altra moto als agents polítics del procés. Però, per fer una catarsi que vagi més enllà de la crítica a brau vençut, ens caldria examinar descarnadament com funciona la màquina entabanadora dels partits. Per criticar i prou, ja tenim López Tena.  

Cal que s’expliquin moltes més coses, no només per evitar errors en el futur, sinó per deixar tothom al seu lloc

A la recent entrevista amb el gran Arturo Puente, on parla de nòmines i poltrones, Ponsatí confessa que va començar a sospitar de l’aixecada de camisa del procés la mateixa tarda de l'1-O, quan l’èxit indiscutible de la població defensant els col·legis i exercint el vot, contràriament a fortificar la posició del Govern per aplicar el resultat de les urnes, va provocar el ressorgiment de les tesis d’en Santi Vila: “L’organització del referèndum va recaure sobre el Govern i es va fer amb la màxima eficàcia i amb una entrega absoluta. Fins a quin punt hi havia altres persones que no hi creien o que especulaven que no sortís bé? Prefereixo no revelar les coses que vaig veure i escoltar aquells dies”. Doncs jo et diria, estimada Clara, que això és precisament el que ara cal posar damunt la taula, si no volem acabar fent-nos els interessants i salvar la pròpia vanitat intel·lectual.

Quan Ponsatí fou nomenada consellera, vaig tenir la gràcia o la dissort d’assistir a reunions d’amics comuns en què alguns col·legues ja van advertir-la que els convergents aprofitarien la seva figura d’aura acadèmica per traspassar-li tota la responsabilitat d’obrir els instituts l’1-O i després utilitzar-la com un drap brut si la cosa judicial arribava a complicar-se. De fet, fixeu-vos si això del referèndum no només va prosperar per la força de Puigdemont i la seva administració, que una setmana abans de la votació Ponsatí guardava amb forrellat a casa seva un manyoc de claus d’instituts d’arreu del territori que ningú sabia ni qui ni com obririen. De fet, no és cap exageració dir que el referèndum va arribar a fer-se malgrat alguns agents del Govern i d’algun líder cívic com Jordi Sánchez, per qui la sola imatge de molts ciutadans amb paperetes al carrer ja configurava una victòria suficient.

De tots els consellers d’aquell Govern, Ponsatí fou la primera que va decidir marxar després del 27-O perquè, com va confessar a Laura Rossel en un FAQs, volia evitar la presó de totes totes. És difícil de creure que our Clara només veiés les contradiccions del procés el mateix dia de l’1-O, per molt que no visqués immersa al nucli dur de les decisions del referèndum. Cal que s’expliquin moltes més coses, no només per evitar errors en el futur, sinó per deixar tothom al seu lloc, dormi a casa seva o pernocti a Estremera. Digue’ns-ho tot, Clara, o la cosa quedarà en una rebequeria més.