Una de les millors notícies de l’esplèndida manifestació del passat 8-M, més enllà de les raonables exigències tradicionals del feminisme pel que fa l’autogestió del cos i la igualtat de drets, és que les dones hagin posat al centre de la seva reivindicació allò que els afectats de la vida anomenen bretxa salarial. Parlar de diners sempre esporga els discursos de certa cursileria metafísica i ens acosta bellament a la matemàtica dels interessos: dit d’altra forma, a les societats entenimentades s’accepta amb naturalitat que l’esforç i el talent, si la civilització funciona com cal, han d’acabar-se traduint tard o d’hora en pasta. Actualment, el feminisme disposa de la meravellosa oportunitat de sobrepassar l’ètica processita catalana de la víctima (em refereixo a tots aquests eslògans espantosos segons els quals les dones d’avui són les supervivents de les bruixes que foren cremades a l’era feudal), per abraçar el discurs de la competència, acceptant sense cap mena de complex la capacitat lobbista i coercitiva de l’univers femení. Noies, us ha costat molt però ja parleu com nosaltres: clar i desagradable.

L’actual economicisme del discurs feminista s’expressa perfectament en la cosificació bancària del cony amb què moltes dones, mitjançant desenes d’ocurrentíssimes pancartes, s’han escarrassat a recordar als mascles d’on havíem sortit abans de respirar per primera vegada. La idea em sembla apassionant: siguis home o dona, el cony de la teva mare representa un dèficit originari, la teva primera esfera líquida de crèdit vital que, per si això fos poc, és un recordatori in aeternum que mai no podràs saldar del tot. El concepte no resulta gens banal i capitalitza l’essència biològica reproductora com un valor de mercat: finalment, les dones han acceptat aquella original tesi d’en mestre Bauçà segons la qual han de posar el valor d’embarassar-se i parir com una feina que mai no hauria de ser gratuïta. Resulta per tant curiosíssim que, a la manifestació del passat 8-M, la majoria dels càntics de les participants expressessin una certa ira contra el liberalisme depredador i el món del capitalisme salvatge, quan les seves reivindicacions s’hi adeqüen com un calc de perfecció monàstica.

A aquesta doble moral esquizofrènica s’hi afegeix la frisança del feminisme per desvincular la seva lluita del full de ruta nacional-independentista, amb l’excusa de fer-se més global (era molt visible que la majoria de rètols de la mani, per posar només un exemple, estaven escrits en espanyol, per molt que les seves autores fossin catalanoparlants). Afortunadament i lenta, la tendència es va torcent, pel simple fet que cada vegada hi ha més dones que viuen amb tranquil·litat el fet inqüestionable que la seva llibertat esdevindrà més gran com més oberta (i menys estatalitzada) sigui la competència que es promou als països on es desenvolupin laboralment. El processisme, deia abans, ha fet tot el possible per escampar a Catalunya la idea segons la qual la feblesa és l’únic argument d’autoritat que pot tenir un col·lectiu, així com la pèrfida noció comunista que el deslliurament d’una persona només s’esbrava quan aquesta ha tastat l’esclavatge. Valdria la pena que el feminisme prengués nota de com aquestes tesis han acabat duent la política catalana al fangar del lacrimal, per tirar justament pel cantó oposat.

Malgrat ell mateix, i les seves activistes més abrandades, el feminisme finalment va tendint a ser nacional i liberal. Us felicito.