Carles Puigdemont era ben conscient del perill que corria passejant l’automòbil per Alemanya escortat per la bòfia espanyola, i la intuïció em diu que el nostre 130 ha forçat la seva captivitat al país de la reina Merkel amb tal de contrastar la frisança que veia en les elits de la tribu per tramar un govern autonòmic, comprat cegament per una esquerrovergència que ja es repartia el socarrat de la nació, afamada com un pidolaire. Puigdemont, a qui l’exili ha deixat més fora de joc a dia que passava, ha decidit tornar a posar-se al centre de la política catalana, recordant per la força als diputats, inclosos els qui ell mateix encastà al Parlament, que això d’implementar (ecs) la República mentre renuncies a les teves promeses electorals i als candidats que vol investir el poble no acaba de funcionar gaire. Puigdemont no ha buscat internacionalitzar (ecs) el procés, sinó despertar els de casa.

El president 130 només ha entès plenament el seu país quan n’ha marxat, que és cosa molt humana, i ara ja veu a la perfecció com la Generalitat només és una administració espanyola ordida per alimentar amb engrunes els polítics catalans, amb la intenció de tenir-los ben controladets. Fent ús de l’aplicació del 155, Rajoy va escapçar la Generalitat d’alguns alts càrrecs, però l’administració autonòmica, que gestiona una ínfima part dels recursos catalans, continua fent la seva parsimònia vital com si aquí no hagués passat res. Si no em creieu, entreu al portal de Transparència de la Generalitat i comprovareu fàcilment com aquests noiets de Convergència que tuiten irats contra el malèfic govern d’Espanya encara se’n duen més de vuitanta-mil eurets anuals a casona per pagar les classes de Sunion i el solfeig de la mainada. Què farien ells sense l’autonomia, pobrets meus?

Espero que els nostres líders hagin entès que la població no acceptarà un retorn a l’autonomia, per molt que es disfressi de condició sine die per apamar la República

Si d'alguna cosa ha servit el procés, amb tots els seus defectes i improvisacions, ha estat per palesar el caràcter subaltern de la Generalitat i enaltir la capacitat que podria tenir el Parlament si els seus diputats s’entestessin a traslladar la voluntat expressada pels electors a qui es deuen. Espero que els nostres líders hagin entès que la població no acceptarà un retorn a l’autonomia, per molt que es disfressi de condició sine die per apamar la República o per molt que es vesteixi amb la mandanga del front comú contra l’autoritarisme que ha inventat el president Torrent, que és una cosa d’una indigència tan manifesta que la majoria de premsa de la Third Way ja s’ha afanyat a celebrar-la. Ara per ara, la Generalitat només pot servir per mantenir alguns estómacs prou plens com perquè no piulin i perquè la Laura Borràs es faci selfies amb els escriptors tribals, ara com a consellera.

La Generalitat, ai las, és com els pares i és els pares a qui hem de matar en primera instància si volem esdevenir individus de ple dret. Tota la resta és perdre miserablement el temps, a banda d’anar pagant-los la vida a un poc centenar d’estómacs. El president ho sap, i per això abraça la temeritat. L’exili és això, com ja sabíem pels nostres escriptors: una barreja de lucidesa i deliciosa follia, temeritat absurda, realisme que fa mal.