Qui guanyarà les eleccions del 14-F?

Per molt que les restriccions pandèmiques acabin eliminant el cunyat i altres adherits consanguinis o polítics de la taula de Nadal, hi haurà un moment o un altre en què algun familiar trencarà el gel de la sobretaula, sepultant de cop i volta les converses sobre el virus, la vacuna, les PCR, Pfizer, el doctor Argimon, els epidemiòlegs i la mare que els va parir... per acabar disparant la pregunta fatídica, un enigma més llaminer i fructífer que els gravats de la pedra de Rosetta. Primer es farà el silenci entre els comensals (siguin els deu escollits que marca la llei o onze, vint o fins i tot cinquanta temeraris amb ganes de contagiar-se i acabar sopant amb sant Pere), però immediatament després la parentela s’esbravarà amb aquesta, l’única qüestió que sembla ser rellevant en el món de les engrunes que ens ha deixat la pseudoautonomia del post-155: qui guanyarà les eleccions del 14-F?

A servidor no li paguen per ser futuròleg i ja va bé, perquè hi tinc poquíssima traça, però diria que la millor forma de respondre a aquesta pregunta és que el resultat t’importi més aviat gens. En aquest sentit, tinc la certesa que la política catalana dels propers lustres es limitarà a una lluita per abaixar el llistó de l’ambició, deixant els catalans en la trista posició de veure com convergents i republicans intenten rendibilitzar la presó i l’exili per repartir-se l’escàs poder que quedi en aquesta Generalitat moribunda. Qui la comandi, més enllà de si us fa més gràcia la risible positura d’home assenyat de Pere Aragonès o el somriure eternament selfie mode de Laura Borràs, té un interès purament anecdòtic i la pregunta només produeix la curiositat morbosa que t’agafa quan mires un documental d’animals mig sestejant i no saps si el nyu acabarà volant lliure o endrapat per la pantera.

D’ençà de l’acatament del 155, Esquerra va confiar la seva victòria en l’aparent descomposició del pal de paller convergent i va aprofitar l’erràtica presidència de Quim Torra, castrada pel highlight de la desobediència playmòbil de la famosa pancarteta, per contraposar l’estèril activisme de ratafia amb el perfil de bon gestor de Pere Aragonès. Però malgrat els esforços del vicepresident per retratar-se amb els capatassos de La Caixa (d’Alacant) i de dissimular el fet inqüestionable d’una vida laboral inexistent més enllà del carnet del partit, Aragonès ha vist com el pla se li estroncava amb la Covid-19 i el desgast dels republicans en les conselleries de Salut, Afers Socials i Famílies i Educació, uns espais més que centrals del Govern en què Vergés, El Homrani i Bargalló ens han regalat diverses lliçons de com ser un polític sense la preparació necessària per al càrrec que ocupa.

De fa setmanes, a la seu d’Esquerra es respira una certa intranquil·litat. D’una victòria que s’albirava còmoda s’ha passat a un cert rumor de remuntada de Junts a les enquestes 

L’univers convergent ha estat molt hàbil contraposant-se a l’estalinisme republicà en això d’escollir candidats a la Gene tot preparant una pantomima de primàries amb el guió concebut perquè Puigdemont i Laura Borràs puguin elaborar còmodament la seva llista. Els convergents saben que la Laura, sigui o no inhabilitada per la justícia enemiga, és la seva millor candidata, i no només pel fet de ser la figura que desvetlla més trempera en l’electorat sobiranista, sinó sobretot perquè compleix la primera i més sagrada de les normes convergents: fer veure que no ets convergent. En una lluita contra Aragonès, Borràs podrà exhibir el seu rostre de felicitat perpètua entre cites literàries de la Viquipèdia conscient que té molt més ganxo que el seu rival i, si se sap rodejar d’un bon equip gestor, Aragonès haurà d’exercitar molt la creativitat per defensar alguna cosa d’Alba Vergés.

De fa setmanes, a la seu d’Esquerra es respira una certa intranquil·litat. D’una victòria que s’albirava còmoda s’ha passat a un cert rumor de remuntada de Junts a les enquestes i, per si això fora poc, els republicans ja veuen com les padrines de l’Eixample comenten com n’és de ben educada i culta la candidata Borràs i, amb aquella indignació de qui ha fet sempre de mestressa de casa amb voluntat i somnis d’emancipació, de quina patxoca feminista faria una Molt Honorable 132 amb aquest gust tan cuqui per les bosses i les faldilles. Que la Convergència més vetusta, perquè això és na Laura, apel·li al gènere com a motiu diferenciador és un dels acudits més extraordinaris que m’ha regalat la vida, però d’aquestes subtilitats la tribu no en vol sentir a parlar: amb el beneplàcit de l’exiliat de Waterloo i una mica de glamur han aconseguit una candidata que pot ser un autèntic tro electoral.

Que l’escudella surti de la cuina ben calenta, perquè la pregunta sobre el guanyador o la lideressa resultant del 14-F serà un enigma cada vegada més difícil d’escatir. Però ja us dic que si jo fos un militant d’Esquerra, no passaria les festes gaire tranquil, i més encara vist el misteriós silenci que sembla haver-se apoderat de l’Esperit Sant de Lledoners. En canvi, puc assegurar-vos que els meus amics convergents del barri ja duen setmanes omplint els espantosos restaurants del carrer Enric Granados per barrinar com colen a la població això tan fantàstic de tenir una presidenta per primera vegada i més encara si la rodegen d’una colla de mascles doctes en la gestió i formats a les millors escoles de negocis. Per la meva experiència, pesi a qui pesi, els oracles de la Quadrícula no acostumen a fallar. No em direu que la sobretaula, malgrat les restriccions, no fa venir molta ganeta.

Sigui com sigui i passi el que passi, caríssims i pacients lectors d’El Nacional, aprofito per desitjar-vos bones festes. I, dit sia de pas, si voleu celebrar-ne moltes més, i sobretot si les voleu celebrar envoltats dels vostres familiars més vulnerables, cardeu el puto favor de no moure-us de casa fins després de Reis. Besis a tots.