Des d’inicis de confinament, sovint em ve al cap aquella idea de Josep Pla recollida a les Notes sobre París (1920-1921), on l’empordanès, subratllant el narcisisme tan característic dels pobles de la vella Europa mediterrània, escriu que a la majoria de nosaltres ens encanta cardar-nos-en dels anglesos però que, en el fons, quasi sempre els acabem imitant d’una forma maldestra. Pensava en aquesta idea de nou fa pocs dies, tot just quan la secta tuitaire se’n fotia de l’ingrés hospitalari de Boris Johnson i la penya celebrava la seva pneumònia quasi com un exemple de Karma, com si el premier britànic mereixés dinyar-la només per haver escarnit la tàctica del confinament a l’inici de la crisi del coronavirus. Al polític tory van caure-li les hòsties de consuetud, de ser un esclau del capitalisme salvatge a avantposar l’economia a la salut, entre d’altres consignes habituals en la metafísica progre.

El cas és que, mal que ens pesi, la majoria de països, encapçalats per Espanya, no només han acabat descafeïnant el seu confinament fins a convertir-lo en una espècie de captiveri a la carta, sinó que l’administració Sánchez ha pretès combinar coses tan estranyes com ara multar la gent per viatjar a Palafolls durant Setmana Santa per després dir-li que ja pot anar a treballar el proper dimarts, sempre que estossegui a l’avantbraç, guardi una distància catòlica amb els companys de feina i, si li ha tocat la loto, que no s’oblidi de posar-se mascareta per si les flies. Diria que no cal ser Sherlock Holmes per anticipar que la propera setmana la ciutadania sortirà molt més al carrer i provocarà un repunt de la malaltia, i no perquè la gent sigui folla o egoista, sinó perquè resulta ben difícil veure com l’economia i la vida laboral s’engega amb una aparent normalitat i tu t’ho has de mirar tot des del sofà.

M’inclino a creure que la proposta dels britànics, en el fons i tot i que arriscada, era molt menys cínica que això de tenir mig curada la malaltia i dir-li a la gent que ja pot anar a currar

Jo no sé si Boris Johnson l’encertava o no a l’inici d’aquesta crisi, però el que sí resulta evident és que això de confinar-se uns dies per trencar aquesta clausura tot just quan les coses comencen a rutllar bé no té gaire sentit i potser hauria estat millor no tancar-nos a casa d’antuvi i centrar esforços i pressupost a construir més unitats de cures intensives i respiradors per evitar quantes més morts millor. A diferència de la majoria dels meus compatriotes, no m’agrada fer d’epidemiòleg amateur, però si la guerra del futur serà una cosa més de microbis que no pas d’exèrcits o terroristes, potser caldria posar els ous i les energies en l’art de matar-los i no anar jugant al gat i la rata amb el coronavirus com ha fet l’administració espanyola. Si les properes setmanes hi ha un repunt del virus.... començarem de nou l’operació? I si apareix una altra malura? Tornem-hi, nois, que no ha estat res?

M’afaito de fa prou temps com per saber que les lleis del capitalisme afecten directament les decisions polítiques dels governs i, per tant, regeixen els destins de la meva vida; i no em queixo, perquè soc conscient que l’economia de mercat ha vençut altres formes alternatives de repartir-nos la riquesa, justament perquè el capitalisme és el sistema que més s’assembla a l’home i millor en copia la seva naturalesa alhora salvatge i bonhomiosa. Accepto que l’economia tingui costos i que un d’aquests fins i tot pugui ser el de la meva pròpia existència, però en aquest context i en el cas que ens ocupa, posats a vèncer la malaltia, qui sap si no hagués estat millor no aturar la màquina de la nostra vida quotidiana més que no pas fer confinaments que al final no són confinaments i clausures a casa que no són més que vacances complementades de teletreball i home schooling amb la quitxalla.

Sé que això de donar-li la raó a un polític britànic, conservador i que a més té la indecència de tenir un currículum formatiu molt més extens que la majoria dels nostres governants de fireta (“jo, com a Miquel, compraria la mona però l’enviaria per correu”) és molt demanar a la majoria d’encèfals de la meva tribu. Però cada dia m’inclino a creure que la proposta dels britànics, en el fons i tot i que arriscada, era molt menys cínica que això de tenir mig curada la malaltia i dir-li a la gent que ja pot anar a currar que, de no fer-ho, ens arribarà una crisi de collons. Ja veus quines coses. Millora’t, primer ministre.