Jordi Basté ha obrat santament dedicant un espai a les seves tertúlies d’aquesta setmana al tema de la llibertat d’expressió, debat especialment escaient al seu reducte més excels, l’univers de l’humor, i més encara després de l’incomprensible cas de censura al programa La Sotana per part de Barcelona Televisió. Si existeix un territori en què no pot existir ni un sol límit a la lliure expressió dels individus, aquest és precisament el de l’escarni, i el motiu és de central importància: fotre’s d’allò que hom considera important, moralment adequat o fins i tot sacre és l’única forma de poder continuar-ho estimant. És justament quan ens exigim riure’ns de tot –amb la cruesa que calgui i per feridora que sigui– que la nostra societat esdevé moral, car l’humor és l’hàbitat on podem descansar de la cotilla de l’ofensa aliena per, una vegada espolsats de prejudicis, retornar sanejats al quefer quotidià.
El filòsof Slavoj Žižek recorda sovint com un dels símptomes previs de l’esclat de la guerra dels Balcans fou la progressiva desaparició dels acudits racistes que ètnies, comunitats i països de l’indret es disparaven habitualment per menysprear-se. L’humor reté la ira i amanseix l’ésser més salvatge, vindria a dir-nos, perquè quan desapareix aquest lliure-espai la cruesa es pot degenerar en agressió o conflicte armat. Per això els mediterranis, que som d’una raça superior, gaudim igualment d’un escarni de gran cruesa i d’una supina incapacitat per l’art de la guerra. Parlar de límits de l’humor és una bajanada, perquè és només des de l’estat d’excepció que ens ofereix la burla que podem esbargir-nos de la correcció necessària per viure en comunitat. Dir que els límits de l’humor són el codi penal és una tanocada de campionat: només faltaria que la llei fins i tot ens limiti els acudits!
Si posem límits a l’humor, estem encastant automàticament límits a la moral
L’humor ens educa en l’art de saber contextualitzar el propi discurs i tothom hauria de saber, a aquestes altures de la pel·lícula, que en un programa de comèdia acusar d’un delicte algú o desitjar-li la mort no pren el sentit d’una intenció literal a nivell performatiu. El mateix, només faltaria, quan s’escarneix la condició d’un tetraplègic, d’un moribund cancerós o de qualsevol dissortat. Preguntar sobre si hom pot fer una broma sobre els presos polítics, les seves famílies o la gent que es dedica a fer botifarrades a Lledoners ja és un exemple de com la censura s’ha instal·lat als nostres encèfals. Per altra banda, sobta que humoristes com Sergi Mas critiquin el to de programes com ara La Sotana, quan ell mateix havia participat en espais del grandíssim Alfons Arús on ell mateix se’n fotia dels deliris d’autèntics sonats com Carlos Jesús i tractava de tolits a gent com ara Carmen de Mairena.
Els catalans faríem santament de canviar el nostre esport nacional (a saber, el dret a ofendre’s i a sentir-se ferit per qualsevol cosa) i muscular molt més el nostre sentit de la llibertat d’expressió. Si posem límits a l’humor estem encastant automàticament límits a la moral. Sembla mentida que a l’any 2019 encara hàgim d’explicar coses tan bàsiques i uns humoristes hagin de justificar-se per insultar el pobre ruc d’en Josep Maria Bartomeu, una activitat que hauria de ser assignatura obligada a totes les escoles de la tribu. Resistiu, humoristes, perquè se’ns està posant un país amb una moral de padrina que fa molta por.