Espero que la col·lega Marta Gambín em permeti furtar-li el títol del seu darrer i interessant article, un text del nostre suplement cultural Revers que mereixeria atenció només pel fet d’haver entrat al "top 20" d’El Nacional de la setmana passada, la qual cosa no només certifica com de candent és la discussió en qüestió, sinó també l’interès dels nostres lectors per alguns temes que van més enllà d’on para Puigdemont o la salmòdia setmanal d’en Junqueras (i jo que me n’alegro). Gambín s’hi descriu com “una menda que s’ha criat veient les novel·les de TV3, que ha plorat com una posseïda amb Alejando Sanz i que mai no ha obert un llibre de Josep Pla o Günter Grass”, algú que ha crescut a base d’Estopa i Love of Lesbian (“el meu carrer, la meva escola, el que he mamat dels desgraciats de la meva colla”), i sobretot que està fins als ovaris de la suficiència moral “d’aquells que es creuen superiors per conèixer noms impronunciables del segle XVIII i que treuen a passejar el seu complex de Descartes fins i tot quan es parla de macarrons”.

Resulta interessant llegir la Marta dient que “és un afartament haver de justificar el consum privat perquè no facin que una se senti tonta” i escric extraordinari (o fora del comú) perquè allò que més sorprèn del seu article, i el converteix en problemàtic en els seus apriorismes, és el fet d’adreçar-se a un interlocutor que no existeix. Seria molt difícil trobar un crític de la cultura que enguany sostingués un tall precís entre obres literàries, gèneres artístics o disciplines segons un criteri d’elitisme versus cultura popular. Al seu torn, diria que ni el més cultureta dels refinats cauria en la ja vetusta i superada distinció d’apocalíptics versus integrats, i qualsevol sociòleg de l’art competent, a l’hora d’analitzar el palpitar cultural d’una època, comptaria de ben segur amb noms que Gambín creu objecte de menyspreu pels suposats finolis, com ara Rocío Jurado (una de les meves cantants favorites de flamenc, by the way) o Charlie Pee. Si l’ésser en qüestió subsisteix, no és per elitisme, sinó pel fet tan habitual com contingent de ser un perfecte imbècil.

Seria molt difícil trobar un crític de la cultura que enguany sostingués un tall precís entre obres literàries, gèneres artístics o disciplines segons un criteri d’elitisme versus cultura popular

Que una periodista jove, per tant, s’afirmi en una dualitat inexistent és un fet remarcable i simptomàtic, i ho és encara més quan l’articulista defineix aquesta alteritat com “el típic abusador excloent a qui ningú vol encarar-se perquè té més ímpetu, més vehemència, més mala llet”. Em costa de creure que algú assetgi un mortal de la plebs sota l’excusa de demostrar-li que la Júpiter de Mozart és més interessant que Serrallonga del grandíssim Lildami o qualsevol altra referència treta d’un cànon artístic, una mandanga que només expliquen els professors de literatura mal pagats per ventilar-se les classes amb més rapidesa. No frivolitzo amb l’ofec que hagi pogut sentir Gambín davant d’un senyoro (entenc que el cultureta és bàsicament fàl·lic) que vulgui imposar-li el criteri; només m’agradaria contribuir a la seva tranquil·litat recordant-li que l’ésser en qüestió no només és de ciència-ficció, sinó que té molt més de patètic que no pas de poderós. No hi ha millor forma d’alliberar-se, en definitiva, que matar l’enemic invisible.

Diu Gambín que “la cultura és un ens indissociable de l’ésser humà i no pot ser excloent, mai, en cap direcció”. És exactament el contrari; justament perquè les pautes culturals són una constant i es recullen en l’antropologia o l’art, qualsevol criteri cultural és discriminatiu per natura, expressa un origen, una tria i, per tant, una dissociació entre una cosa o l’altra. Quan l’autora confessa emocionar-se amb “una cita entre cometes que ens convenç per fer aquella trucada”, afirmant que “no hi ha res més universal que això”, es refereix a sentiments, accions i trucades que, lluny d’universals, estan perfectament pautades pels tòtems del sistema cultural en un entorn geogràfic ben delimitat, de la mateixa manera que el seu elitista imaginari (o desfasat) segueix unes normes de conducta que són tan caduques com traçables. Que l’autora no pateixi; tots hem vist experts en Kierkegaard marcant-se un bon perreo, catedràtics marmoris plorant amb una cançó de Perales, i pedants com servidora afirmant sense problemes que Leonard Cohen és un puto conyàs.

No voldria pecar de paternalisme, però diria que el millor que poden fer els joves, siguin articulistes o no, és desestimar distincions que ja no s’aguanten i, sobretot, creure que la seva opinió compta i que són ben lluny d’ésser una colla de desgraciats. A mi, si més no, el que digui Marta Gambín m’importa.