Quan Jordi Graupera proposà a Alfred Bosch que participés en les primàries obertes de Barcelona, l’antic líder municipal d’Esquerra li va dir que la seva militància ja l’havia escollit com a candidat preferent a l’alcaldia. Pocs mesos després, els capatassos d’ERC demostren que l’opinió dels seus membres els la ressua monumentalment i que la votació en què participaren fou la mateixa gatada dictatorial (d’aparença democràtica, això sí) a la qual ben aviat també se sotmetrà Ernest Maragall. Primer fou Joan Tardà, que es despatxà ben tranquil insultant els electors independentistes, i ara és directament l’esperit Sant de Lledoners qui diu sense embuts als militants que acatin i aplaudeixin. Aquí no es discuteix la idoneïtat de la tria, car tothom està d’acord que un cogombre seria millor alcaldable que Bosch; simplement recalco aquesta forma tan espanyola de decidir als despatxos allò que la teva parròquia està predestinada a obeir sense protesta.

Si abans de l’1-O Maragall havia arribat a declarar que “plantejar el referèndum només si és pactat és sinònim de renúncia”, amb la sociovergentització d’Esquerra l’encara conseller d’Exteriors representa com ningú la pretensió dels republicans de convertir-se en un nou pal de paller que aglutini antics socialistes i penya de l’univers comú. Cal entendre bé el rerefons pervers del gest: amb Maragall, guanyi o perdi, Esquerra té algú que pot pactar tranquil·lament amb Colau per eixamplar la base (ecs) i atraure les antigues elits socialistes de la capital vers un progressisme indepe que no surti mai de la gàbia de l’autonomisme. Com passa exactament amb Valls, de qui els mitjans ja s’han empassat acríticament el perfil d’home lliure i incòmode per a Cs, Maragall és l’enèsima excusa per subhastar Barcelona a un experiment de política espanyola i partitocràtica. De nou, una de les millors ciutats del món queda prostituïda per l’experiment de quatre buròcrates.

Si alguna cosa demostrà el maragallisme és que un model atractiu de ciutat no neix pas d’una ment màgica de caràcter demiúrgic, sinó de la suma desacomplexada del talent d’homes i dones amb iniciativa

Tot això cada dia és més fàcil de veure i, per fortuna, els electors (i els propis militants barcelonins d’ERC) ja no s’empassen el ranxo amb tanta facilitat. Però el més preocupant de tot plegat és que un partit que es diu republicà i que es voldria modern accepti el llegat del maragallisme d’una forma tan parsimoniosa, amb una simple apel·lació monàrquica al cognom i a l’herència rebuda, sense més. Car si la figura de Pasqual Maragall ha estat santificada és precisament perquè els polítics que l’han succeït han sestejat malaltissament en el model socialista barceloní, i ni Trias ni Colau s’han atrevit a contraposar-hi una alternativa real i contemporània. La cosa fa feredat, perquè tota la crítica acadèmica al maragallisme ―solidíssima en autors com ara Resina (La vocació de modernitat de Barcelona) o Illas (Thinking Barcelona: Ideologies of a Global City)― sembla no tenir cap mena de correlat al món de la política. El problema no és de mandra: és de simple valentia i coratge.

El projecte de primàries per a Barcelona pretén no solament evitar que la ciutat caigui engabiada en aquestes dinàmiques de partit, sòrdides en essència, sinó també que qualsevol ciutadà pugui aportar la seva creativitat i el seu talent a un nou camí vivificador de l’urbs. De fet, contravenint el que hom diu sovint, les primàries no aposten per una llista unitària, sinó per una nova faisó de crear la unitat a través de particularitats edificants que discuteixin el model de ciutat, no pas els interessos personals. Si alguna cosa demostrà el maragallisme (de Pasqual, no pas d’Ernest) és que un model atractiu de ciutat no neix pas d’una ment màgica de caràcter demiúrgic, sinó de la suma desacomplexada del talent d’homes i dones amb iniciativa. Això van ser els Jocs i en això va fonamentar-se la transformació urbanística de la Barcelona dels noranta. Subsumir-ho tot a una figura messiànica és una de les rèmores de la política pujolista i maragallista que cal anar oblidant.

Dissortadament, totes aquestes reflexions, que la ciutadania admetria ben contenta (perquè se l’ajudaria a formar part d’un projecte polític on no només comptaria el vot, sinó també la pròpia opinió), són música atonal per uns partits als què només sembla interessar la cadira. Això sí, ja veureu com quan hi hagi enquestes que situen Manuel Valls com a possible primera opció per guanyar les eleccions tot déu apreta a córrer i reclama una llista oberta a la capital. És l’enèsima mostra d’un independentisme que només funciona de forma reactiva als designis espanyols. És la nova prova que tots aquells que surten al carrer reivindicant la democràcia directa i el vot ciutadà no s’apliquen la lliçó quan la tasca és oxigenar el seu corral fètid. És el palesament exacte, ja ho veieu, que si no es guanyen les coses és perquè hi ha gent que fot tot el possible per perdre. Com sempre passa, només hi ha un gest que pot corregir-ho: que no t’ho empassis tot com si la cosa no anés amb tu.