De tant en tant, val la pena entretenir-se admirant com a la classe política espanyola li agafen atacs de santedat moral. Així aquestes setmanes amb la fal·lera dels màsters, les convalidacions i els doctorats, una sacsejada que semblaria haver situat els baròmetres ètics del parlamentarisme espanyol a nivell europeu, però que, a pesar d’algunes dimissions il·lustres, no afectarà gens ni mica la dinàmica perversa del sistema universitari clientelar d’Ibèria, ni d’algunes àgores acadèmiques d’on desapareixen milers de correus electrònics com per art de màgia i en què la llibertat de càtedra es confon amb el caixa-cobri més flagrant. Si hem après alguna cosa de tot plegat és que, tant a Catalunya com a Espanya, resulta molt més fàcil fer dimitir tot un ministre per haver comès el pecat de no assistir a classe que no pas fotre fora al catedràtic barrut qui li ho ha permès.

Servidor, etern doctorand sense tesi (bé, de fet la tinc a la closca, però no us imagineu la mandra que em fot ara mateix agafar les partitures de Mozart i fotre’m a escriure sobre el llibertinatge), jo que no tinc màster perquè m’han expulsat de tota quanta universitat possible, i santament que han fet, tot això de la vanitat acadèmica sempre m’ha produït molta folgança. De fet, aquesta setmana m’ho he passat de conya veient com alguns professors de la privada catalana sense doctorat, d’aquells que duen anys escalfant cadira a les nostres benignes institucions pel sol mèrit de tenir carnet polític, es dedicaven a escarnir Pablo Casado per no haver fet no sé quin coi de treballs. També m’ha fet molta il·lusió pensar en els més de deu diputats del nostre il·lustre Parlament a qui un bon amic va escriure la tesi pel mòdic preu de vint mil pepinos. Ai, la moral!

Però tot això és soroll i espectacle, perquè la cosa important d’aquestes picabaralles d’acadèmia ha estat veure com l’afer dels màsters ha ajudat a disfressar quelcom molt més interessant, com ara la baralla infantil entre el PDeCAT i Esquerra, posterior a la famosa moció sobre el diàleg-dins-la-llei a Madrid. Això sí que té gràcia, perquè –mentre un milió de catalans es manifestaven– els nostres representants polítics, tots ells abillats amb la samarreta republicana i cridant ni un pas enrere!, tenien la bona pensada de presentar al Congreso l’enèsima prova de com se’n carden del referèndum de l’1-O. Per si no n’hi havia prou, el conseller d’orfeons i casals a l’estranger ens recordava que això de la via unilateral doncs que per demà passat potser sí, però que ara-no-toca (qui t’ho havia de dir, Ernest, que acabaries parlant com un convergent).

Mentre tothom xerrava de màsters i doctorats, ja ho veieu, era més fàcil anar colant el llenguatge de la rendició al dissortat poble que, amb una capacitat de paciència envejable, omplia els carrers com li demanava la seva classe política. Per salpebrar-ho tot i fer-ho una mica més sòrdid, només calia que s’hi afegís la nostra híperalcaldessa, recordant-nos que ella havia estat temptada amb el suborn acadèmic per obra i maldat d’una directiva de multinacional, ai, Jesús!, però que havia preferit continuar sense carrera a tenir-la fraudulentament. Quanta conya, quanta comèdia, tot plegat! Però aneu-vos-hi acostumant, que per tal de dissimular la negligència diària els polítics catalans s’exercitaran en el seu doctorat particular d’inventiva i de cinisme durant els pròxims anys. Ja ho veureu: acabarem enyorant aquell temps benigne en què els polítics eren com Montilla, sense cap títol.

Dit sigui de passada, companys de l’ANC: si voleu que l’alcaldessa de Barcelona tingui més temps per dedicar-se a acabar la carrera, podríeu començar a pressionar per les primàries municipals que els vostres propis socis van votar per impulsar. Si no és molèstia i l’ANC ha de servir per a quelcom més que fer manis, evidentment...