Vaig decidir assistir a la manifestació d’ahir quan Gabriel Rufián va sortir al FAQS de TV3 escarnint amb paternalisme “la bombolla de l’independentisme màgic”, tot després d’haver-se passat uns anys dient-nos que això ho teníem a tocar, que ni un pas enrere i que a Madrid només s’hi va a fer diplomàcia. Em vaig emprenyar de valent, tot i que sé perfectament que no hi ha res de bo que pugui sortir d’aïrar-se. Però sovint la mala llet deriva en pots de mel i ahir vaig comprovar que molts conciutadans no tenien cap mena de problema d'expressar ensems el seu independentisme i el seu enuig contra uns líders que, seguint l’idiolecte de Joan Tardà, t’acusen d’ingenu o d’estúpid no només per haver cregut les seves promeses, sinó també les lleis que es votaren ja fa un any al Parlament. Es pot enganyar durant un temps, però la falsia sempre acaba enfonsant-se.

Els ciutadans podem ser estults o naïfs, però intentem no ser tanoques tota la vida, i comencem a estar ben tips dels mercaders d’il·lusions. Jo vaig anar a la manifa emprenyat, però vaig sortir-ne content. La setmana no havia estat fàcil. Fa pocs dies, l’Enric Vila m’explicava com Mònica Terribas l’havia fotut fora de les tertúlies d’El Matí de Catalunya Ràdio dient-li que crispava massa l’ambient i que ara el país necessitava més calma (nota informativa: al mateix espai, i em sembla de conya, hi participen Jordi Cañas i l’exministre Margallo, sense que els rínxols de la deessa radiofònica es recargolin més del compte). Dies abans, la direcció de la ràdio pública havia eliminat la meva secció sobre filosofia al programa l’Estat de Gràcia, tot just després d’haver-ne pactat la renovació amb el director de l’espai. Tot sense donar la cara, amb la nocturnitat de la màfia.

L’autonomisme no és només una tàctica de repressió, sinó una filosofia que t’impulsa a sentir-te fracassat i impotent

No faig el ploramiques, perquè la feina ve i marxa; és llei de vida, i és bo que així sigui. Jo no tinc cap espai radiofònic en propietat, només faltaria! Però quan es castra la lliure opinió d’algú, simplement perquè hom no combrega amb la doctrina processista i a sobre té la noble intenció de fer pensar una mica els ciutadans, després que ningú vingui a tocar-me els collons fent discursets sobre Valtònyc i la llibertat d’expressió de sa tia. Tot això no és només un afer personal: tots heu pogut comprovar com, darrerament, els mitjans catalans han experimentat un curiós ressorgiment d’articulistes i opinadors convergentots de tota la vida que pretenen entrar de nou a les nostres autonòmiques vides amb la metralladora del seny. Afortunadament, com us deia abans, la penya ja no es mama tant el dit i comença a olorar l’excrement abans que arribin les mosques.

Diria que comença a haver-hi molts ciutadans a qui la gimcana anual i la compra de la samarreta de la mani ja fatiga molt, i no pas per ganduleria o manca de sacrifici, sinó perquè no estan disposats a participar en un blanqueig de l’estelada que acabi en un estatut d’autonomia insuficient. L’autonomisme no és només una tàctica de repressió, sinó una filosofia que t’impulsa a sentir-te fracassat i impotent. No t’ho deixis fer. No callis. Que suri sempre la veritat. I qui mercadegi amb les teves il·lusions, ja ho saps, passa automàticament al bàndol dels enemics. Se’ns gira molta feina.