Ja fa uns dies que Catalunya viu sense president vicari i resulta un goig (també un símptoma horripilant) comprovar com la tribu s’ha avesat ràpidament a subsistir amb la màxima autoritat amputada per l’enemic, si és que el nostre dissortat Quim pot relacionar-se amb alguna forma de lideratge o d’exemplaritat política que no sigui maldar pel propi guany. Diuen que el 131è aprofitarà el seu retiro daurat per construir-se l’oficina d’antic president a Girona, una vila plàcida i tranquil·la on passejarà sense que les seves estimades bèsties amb forma humana, siguin espanyols o antiprocessistes, li recriminin aquest frau immens de presidència. Posats a viure comandats per líders que expliquin el nostre espantós present, fa gràcia que la màxima autoritat del país ara sigui Pere Aragonès, aquell noi que ens vengueren com un dels cervells més desvetllats d’ERC, liberal amb estudis de pago que, després de fotografiar-se reverenciant don Fainé manta vegada, s’assabentà de la fusió de CaixaBank i Bankia tot llegint La Vanguardia ben tranquil.

Torra i Aragonès exemplifiquen perfectament el nou ordre dels eunucs, líders polítics bessons dels cortesans, expertíssims en l’art d’intrigar, però castrats de qualsevol mena d’iniciativa política efectiva. Parlar de l’antic president i de l’actual nou inquilí provisional de la Generalitat podria semblar una cosa per fer xanxa i passar el diumenge, però de la mateixa forma que els líders poderosos insuflen trempera i ambició a la societat a la qual guien, els eunucs que manipulen els espais de poder regalen una oportunitat d’or als penques per poder campar lliures, escopir ressentiment, i normalitzar una vida amb el llistó molt i molt baix. No hi ha millor forma de malviure en pau amb Espanya que incrustar a la ciutadania la idea que la seva llibertat serà condicionada i que a la política millor que hi vinguis amb poques ganes de fotre’t en problemes. La desobediència playmòbil d’en Quim amb la pancarta i aquesta cara de noi assenyat que fa l’Aragonès quan diu que Felip VI no és benvingut a Catalunya formen part d’aquest mateix art de viure rendit.

L’independentisme perdrà sempre mentre pensi que la culpa és dels altres i no assumeixi cap mena de responsabilitat pel que no fa

Això, estimats lectors, no és una reflexió merament teòrica. Tots, n’estic segur, heu conviscut alguna vegada amb un d’aquests eunucs que aprofiten la claveguera de la petitesa per anar surant, que se us arrapen a la pell per detectar-ne les venes i que fins i tot us fan reverències quan us els creueu per l’Eixample. Aquesta mena de nans s’han fet forts en el gest servil (penseu en aquesta cadència plorosa d’en Quim quan ens ven l’autodeterminació o el vinclament d’esquena que en Pere du encastat als cromosomes), us hauran somrigut o fins i tot hauran cercat acariciar-vos: però, no en tingueu cap mena de dubte, tan bon punt sentin l'olor de poder els faltarà temps per dirigir tota la seva ira reprimida a la vostra persona. Detecteu-los cagant llets, creieu-me, perquè el futur a Catalunya serà d’ells i us han tingut molts anys al punt de mira. Creuen que la seva dissort és culpa del vostre talent, que no han pogut tastar cap cuixa de princesa perquè els les heu robades totes, i aprofitaran el seu espai públic de merdeta per inundar-vos el mar de sang.

L’independentisme perdrà sempre mentre pensi que la culpa és dels altres i no assumeixi cap mena de responsabilitat pel que no fa. Admireu la fotografia dels nostres tres últims presidents fent honor a la moral de l’eunuc fotografiant-se tots juntets a Perpinyà amb l’únic objectiu de contraprogramar la visita de Felip VI a Barcelona. Tres presidents i tres homenatges al ploricó: Mas, que ens vengué un simulacre de referèndum que havia pactat amb l’estat a canvi de convertir-lo en una pura festa reivindicativa i pel que fou castigat a pagar una sanció que han acabat sufragant les tietes catalanes amb la propina de Nadal. Puigdemont, que havia promès defensar el resultat de l’1-O i va suspendre la DUI escudant-se en una mediació europea fictícia que mai no s’esdevingué i que va incomplir la seva obligació de defensar les institucions catalanes davant l’embat del 155. I finalment, l’última degeneració de l'eunuc, el nostre pobre Quim amb la seva pancarteta...

Aquests són els nostres herois, família? No, companys, aquesta és la tríada que ha permès la rendició més absoluta i humiliant, els mosqueters responsables que avui Catalunya sigui el terreny òptim perquè els castrats hi acabin florint; car si aquests mentiders falsaris són el súmmum de la desobediència, doncs ja em direu si el llistó no l’han deixat pel terra. Torra, Aragonès... i no passeu ànsia, que ben aviat i encara que sembli impossible la pantomima ens regalarà uns microbis encara més servils. El futur fa molta por, puix que no hi ha res de més temible que un país comandat per ressentits que han crescut essent la riota dels altres companys de pati a l’escola. Prepareu-vos, ciutadans amb talent i ambició, que van per nosaltres. I resistiu, que encara que llueixin corbata i fardin de posició i de tron, són els mateixos insectes que havíeu aixafat fa anys amb una simple mirada. Els mateixos.