Si alguna cosa he admirat sempre dels nostres enemics, i especialment de la seva gegantina literatura, és el talent per escarnir la cursileria. La tribu té una malaltia, el sentimentalisme, que s’expressa en la necessitat de filtrar-ho tot per la bonhomia i el greuge. Contràriament, els espanyols digereixen les seves contradiccions amb una envejable lògica de secà i menyspreen la sensibleria com una tara de nyicris. Per aquest motiu i mal que ens dolgui, Espanya sempre ens ha acabat colonitzant amb un esforç mínim: en la darrera ocasió, per exemple, els ha bastat un transatlàntic ple de policies musculosos enfarinats i una cort de jutges d’aquells que acompanyen el cafè amb un puro Cohiba de nou ric. Tot i això, de fa ja més d’una dècada resulta fàcilment comprovable com el processisme ha tenyit els hostils amb el seu insofrible llenguatge enfaristolat i el seu enclí a la beateria.
De fet, el canvi ja prové dels temps d’en ZP, quan la idea d’unitat d’Espanya va subsumir-se a una agenda progressista d’esperit global que l’antic president intentà exportar al planeta amb aquella bajania de l’Alianza de Civilizaciones. Però ha estat Pedro Sánchez qui, tot i ser un líder molt més maquiavèl·lic que els seus predecessors (amb la X dels GAL inclosa), s’ha vist apressadament obligat a reformular el nacionalisme espanyol en un context on el seu país té un pes cada vegada menor en el tauler global de potències. Ho vèiem ahir mateix, quan el mandatari socialista posava fi a l’estat d’alarma en una de les seves habituals rodes de premsa amb tuf de coaching en què, a banda de les habituals apel·lacions a la unitat, Sánchez enaltia la tropa coronant l’speech amb un imperatiu categòric especialment generós en la dosi de sucre: “España debe entenderse con España”.
La cursileria sempre acaba infantilitzant els ciutadans i fent aflorar el totalitarisme
Aquesta nova cursileria sanchista, del tot present en la nova campanya Spain for sure (en la qual esportistes, culturetes i xefs demanen per favor als turistes que tornin a inundar el país de paella i alegries) demostra com, en el fons, a Espanya el bitxet xinès de Wuhan li ha anat de conya per fortificar les seves fronteres i poder apel·lar a la força unificadora del turisme a través d’una retòrica menys anguniosa que la del franquisme i les seves esveltes sueques. “Ahora toca la reconstrucción, la recuperación, que debe ser lo más rápida posible”, afirmava el president amb una retòrica cursi, tenyida de bel·licismes, que amagaven aquell complex de qui només pot apel·lar a la renda mínima garantida per salvar els mobles. Amb dos gintònics de més, Sánchez podria haver-se estalviat tanta imitació barata de Churchill i confessar que Espanya abans s’arriscarà a arruïnar-se que no pas a trencar-se.
Com sabem de sobres, la cursileria sempre acaba infantilitzant els ciutadans i fent aflorar el totalitarisme. Aquesta nova ètica del renaixement econòmic espanyol (que tapa com pot el fals esperit creditor de la ciutadania europea; per dir-ho més clar, que la pasta sempre t’arriba a canvi d’alguna cosa) farà emergir tot un nou vocabulari cursi de la unitat que es podria saldar molt més ràpidament amb un “antes muertos de hambre que rotos”. La cursileria també és la porta d’entrada al xantatge emocional, i és així fins i tot com la dreta espanyola més liberal ha acabat fent costat a polítiques d’endeutament impulsades per Pablo Iglesias que són una autèntica salvatjada. A un terreny autonòmic, això es veu en la lluita entre regions per abaixar el llistó del poder en la pugna per veure qui alimenta millor els pobres amb les quatre competències que el govern central li ha entregat caritativament.
Vegeu per exemple com Aragonès treu pit de tornar a exercir les competències en sanitat (de fet, la Generalitat no les ha perdudes mai, fins i tot quan ha promès mascaretes que no han arribat a les farmàcies) i com el president Torra ja no sap què fer perquè algú cregui que decideix alguna cosa. Mentre aquí tothom espera unes eleccions arrapant-se a la cadira, Sánchez ho té prou bé per anar aguantant el timó d’una Espanya que dialogui amb si mateixa. És a dir, si abandonem la cursileria per uns instants, algú que va parlant sol pel carrer.