El Tribunal Suprem dels enemics ha acabat condemnant Joan Josep Nuet per desobediència com la resta de la Mesa del Parlament que va admetre a tràmit la proposta de llei del referèndum presentada el setembre del 2017 per Junts pel Sou i la CUP. Durant el judici d’aquest mes passat, fou divertidíssim veure l’antic diputat dels sí-que-es-pot-en-comú afirmar desesperat davant les togues espanyoles que, com a secretari tercer de la Mesa, s’havia passat “dos anys intentant impedir la independència” i que havia interpretat la Constitució espanyola amb cert marge per allò tan bonic de “fer política”. I esclar, com passa sempre, no hi ha res que faci més gràcia als rivals que admirar-nos fent esforços per vinclar-nos encara més, humiliant-nos fins que faci falta i, si cal, somicant com infants que han perdut el xumet. El resultat? El de sempre; plorar només serveix per eixamplar el càstig.

Si teniu ganes i estómac, repasseu l’al·locució del pobre Nuet davant del tribunal en què recorda a ses senyories que ell mai no havia estat independentista, que a tot estirar, i és estirar molt, havia set un federalista dels asimètrics, d’aquells que volen reformar la Constitució (que definí com “el vèrtex superior de l’Estat”!!!), un discurs exculpatori que acabà amb el dissortat comunista equiparant-se a un conductor de cotxe que atropella mortalment i accidental un vianant que creua en vermell el pas de zebra i demanant als jutges que no el condemnin per assassí. Jo, dels magistrats del Suprem, no hauria sabut si aguantar-me les ganes de tronxar-me o baixar de la tarima del tercer poder per fer-li una abraçada d’amort al pobre Nuet. Si li deixen una mica més de temps per explicar-se, l’actual membre d’Esquerra acaba dient que va fitxar pels republicans afectat per l’alcohol.

 Aquesta és la gràcia del processisme: haver declarat davant d’un tribunal espanyol t’exonera de qualsevol convicció política i et regala una carta de relativisme moral que ja la voldrien els neoliberals més ardits

Els catalans som aquella mena de gent que no n’aprenem mai, que no entenem que si hi ha alguna cosa que regali plaer i encigali els amos és veure com ens fem l’orni a l’hora de treure les conviccions a ballar la samba del cinisme perquè ens castiguin una mica menys. De fet, Espanya s’està mostrant prou magnànima amb uns polítics que, diguin el que diguin, treien pit en la desobediència el 2017 pensant que l’Estat els perdonaria tots els pecats i els acabaria tolerant els excessos amb un pacte fiscal o un nou Estatut sense retallades. A Nuet l’han inhabilitat vuit mesos i li han fet pagar dotze mil euracos, poc més de tres o quatre mesos del sou que els mateixos espanyols li paguen al Congreso, una multa i una inhabilitació que passarà més ràpidament que un embaràs i que ERC compensarà amb alguna posició menor o amb un encàrrec literari pagat per Ara Llibres.

De fet, Nuet té un futur assegurat a Esquerra, car el nostre és un país extraordinari on un polític pot afirmar que ha lluitat contra la independència “des de dins” i, no obstant això, continuar formant part d’un partit independentista. Perquè quan algun polític és acusat de caure en contradicció o actuar per cinisme, ja se sap, els apologetes de la bona gent diuen que tot això s’ha afirmat davant un tribunal i que tota estratègia de defensa és legítima. L’argument és extraordinari, car explicita perfectament que les conviccions han passat a un terreny menor quan es tracta de fer retòrica. De fet, si Junqueras i adlàters ja van dir que allò de l’octubre (el referèndum, vull dir) era una cosa més aviat declarativa i política, doncs ja em diràs què recoi han de dir els pobres membres de la Mesa del Parlament. Si els líders jugaven de farol, què faran els experts en això de canviar de jaqueta!

Nuet ha jugat la carta de l’espanyol exemplar i això tampoc li impedirà presentar-se a futures eleccions fent de patge de la brigada de l’anar empenyent i del si tu l’estires-fort-per-aquí com un pepito. Aquesta és la gràcia del processisme: haver declarat davant d’un tribunal espanyol t’exonera de qualsevol convicció política i et regala una carta de relativisme moral que ja la voldrien els neoliberals més ardits. Té gràcia, perquè davant de tanta muntanya russa de farsants la judicatura espanyola fins i tot s’està permetent tenir tanta magnanimitat com els electors catalans i les elits de la nostra estimadíssima ineptocràcia. Ara que ha dit haver lluitat contra la independència, no m’estranyaria que en vuit mesos a Nuet li acabi tocant una conselleria feta a mida dins del Govern Aragonès. Als nostres reprimits, ja se sap, cal tractar-los amb l’escalf que mereixen. Quanta dignitat, Nuet!