L’excés de metàfores (i de poesia barata) que els líders mundials perbocaren durant la inauguració de la COP26 a Glasgow certifica que les disquisicions sobre el canvi climàtic ja formen part de la societat de l’espectacle. Contra el que havia pensat l’esquerra més naïf, que l’ecologisme pugui muntar un show com aquest, amb tota la seva horripilant cascada de discursos estèrils i de cinisme catedralici, resulta una notícia excel·lent. Pesi a qui pesi, res no funciona fora del capitalisme i si la majoria de líders mundials abracen la causa climàtica és perquè, en el fons, intueixen que tard o d’hora hi acabaran fent molts diners. La pasta gansa, que mou el món i el fa rodar, explica aquest onanisme apocalíptic dels grans comandants del planeta que dilluns passat semblaven lluitar histèricament per buscar la comparança més apocalíptica amb tal de descriure la nostra conducta temerària envers la natura; coneixedor de la Guerra Freda, Boris Johnson deia que som a “one minute to midnight moment”; Biden impostava catolicisme advertint que “none of us can escape the worst that’s yet to come” i el vividor Guterres feia honor a l’escatologia peninsular per recordar que estem “treating nature like a toilet”.
Que la secta de speechwriters novaiorquesa i londinenca es fes palles amb l’apocalipsi climàtic no és només un afer retòric exclusiu de politòlegs. El comú dels mortals es mira tota aquesta cursileria com una mostra d’hipocresia oceànica, i tenen tota la raó del món, però aquí l’important és escatir l’origen del cinisme. Perquè aquest no es troba en el fet que els líders mundials abracin la causa del canvi climàtic i de la fi del món mentre encara contaminen valls, estanys i hortets; el que resulta encara més pervers és que els polítics més poderosos del globus s’arrapin al tema ecològic perquè aquest sigui l’única il·lusió a partir de la qual poden fer creure als seus ciutadans que encara són els sobirans del món (i del seu estat). Dit d’altra manera, la cosa grotesca del COP26 no és un afer de doble o triple moral, sinó la fotografia perfecta d’uns líders que moralitzen amb la cosa naturalista per fer veure que manen. Contràriament, si algun missatge ens està regalant la decadència de l’aire planetari és posar de relleu que fins i tot els països amb un règim polític molt fort (ja siguin democràcies consolidades o dictadures capitalistes com ara la Xina) no han pogut combatre l’escalfament del planeta.
Això de Glasgow ho haurien de fer sovint, perquè, a força de mostrar impotència abraçant causes perdudes, les elits s’anirien desgastant a dia que passa i la natura descansaria més tranquil·la
La cimera de Glasgow no és simptomàtica perquè el poder polític hi produeixi una radiació contaminant (perdoneu-me la metàfora dolenta), sinó precisament perquè s’hi veu perfectament el buit espectral que domina el món i com les elits polítiques són una espècie de morts vivents amb excés d’impotència. No és estrany, i recalco de nou la importància dels mots, que l’únic discurs amb cara i ulls d’aquesta reunió de mòmies fos la salmòdia del meu adorat Carles d’Anglaterra (l’únic d’aquells individus que ha tingut temps per a llegir una mica), demanant “a vast military-style campaign to marshal the strength of the private sector, with trillions at its disposal”; és a dir, per a qui no tingui idiomes, un exèrcit de trilions i vinga fot-li pasta perquè el sector privat inventi andròmines que tinguin la bondat de no contaminar, i la resta són mandangues, versets de tres al quarto. Mentre escoltava el príncep illenc sentia una enveja monumental; qui tingués una reialesa així, tan despreocupada de la vida com culta, amb aquest aire tan tranquil per dir la veritat als súbdits! Això a Catalunya ens faria molta falta, però als meus compatriotes els agrada més l’espantosa salmòdia del ceramista Jordi Cuixart.
Però deixem la tribu, que em perdo i m’emprenyo. Deia que cal celebrar la febre pel clima climàtic perquè ens albira un món on la política pintarà menys i les bombolles d’imaginació dels éssers humans guanyaran la lluita contra la pol·lució i la degradació dels discursos amb pretès afany de totalitat. Mentre els líders del món no sabien ben bé què era la covid, els científics israelians ja treballaven per idear la vacuna salvadora. I fer caixa, només faltaria, que és el que volem fer tots, a banda d’isolar-nos a casa i tenir prou pasta com perquè els ciclistes malpagats i precaris del planeta ens duguin ràpidament el menú vegetarià del restaurant bio de torn per omplir-nos la panxa! Fixeu-vos si els polítics hi pintaven poc, en això de la cimera, que fins i tot hi brillava especialment la nostra alcaldessa, ben revestida per a l’ocasió i viatjant cap a Escòcia amb tren, per si algun desconfiat l'hi preguntava. Això de Glasgow ho haurien de fer sovint, perquè, a força de mostrar impotència abraçant causes perdudes, les elits s’anirien desgastant a dia que passa i la natura descansaria més tranquil·la. Ja ho diu bé el príncep Carles. Si hi ha alguna causa noble, posem-hi trilions de dòlars i, a banda de justa, funcionarà.