Entenc perfectament la pulsió de molts conciutadans per abstenir-se, votar en blanc o decantar-se per una formació pintoresca sense possibilitats d’assolir representació a les eleccions del proper 28 d’abril. Després que l’incompliment sistemàtic dels programes electorals s’hagi convertit en una tradició ancestral de l’independentisme, qualsevol societat regida per uns mínims racionals hauria de castigar els seus responsables polítics negant-los el vot o, si més no, intentant ordir noves formacions que regenerin el panorama indepe a través d’una relació molt més madura entre líders i ciutadans. Tot això seria oportuníssim, i en certa manera ja comença a emergir amb iniciatives com la plaga de Primàries, però oblida un punt fonamental: lluny de la racionalitat, la política catalana del nostre present només pot analitzar-se des del més absolut i irracional dels deliris.

Hegel recorda amb molt d’encert que les etapes històriques només són comprensibles en el seu ocàs. Així passa amb el procés, un temps històric que lluita per salvar-se d’una existència que ja és diarreica però que ha tingut la innegable utilitat de fer-nos veure com el catalanisme (és a dir, la pretensió d’afirmar una nació catalana lliure dins l’Espanya constitucional) no només era una eina inservible per aconseguir la independència, sinó que també serà una filosofia inútil per gestionar aquesta era de neo-autonomia que ens disposem a afrontar. Perquè el deliri més gran que es pot cometre en política, així com en la vida més quotidiana, és pensar-se que es pot tornar al passat de franc. Aquesta és exactament la posició d’ERC, que de l’unilateralisme fervent (155 monedes de plata) ha passat a centrar-se en l’àmbit del pactisme amb el PSOE.

Comprenc els independentistes de cor que acusen Esquerra de canviar de jaqueta amb tota la barra del món, d’alienar-nos la vida amb la promesa d’un referèndum que ells mateixos saben impossible, i tot això només per esdevenir hegemònica a Catalunya, la qual cosa, passada per la traductora, implica bàsicament quedar-se amb les engrunes (i les nòmines) del sistema autonòmic. Tot això és estrictament cert, i els meus articles s’hi han referit manta vegada, però és per aquests mateixos motius que cal votar Esquerra amb tota la il·lusió del món el proper 28A. L’única aspiració que comparteixen els republicans, ara per ara, és que de guanyar podran convertir-se en els interlocutors del catalanisme a Madrid, els nous Duran i Lleida. Així pensa Junqueras, que ha arribat a la conclusió que només podrà eixamplar la base pactant un clima de pau amb les elits pro-espanyoles.

La política catalana del nostre present només pot analitzar-se des del més absolut i irracional dels deliris

Evidentment, Esquerra s’erra. Primer, perquè les elits catalanes són més dures de camelar que els editorialistes de La Vanguardia i de RAC1, a qui l’amic Sergi Sol fa temps que regala massatges amb gran intel·ligència, i el país encara viu encantadíssim amb una sòlida sociovergència al comandament: si Ernest Maragall és el millor contacte que tenen els republicans amb la Catalunya rica, ja us podeu imaginar que l’aventura té molt menys gruix de l’esperat. Votant Esquerra s’engreixarà aquesta il·lusió de pacte amb Madrid i amb l’Upper Diagonal català. Al seu torn, amb una gran representació a Madrit, ERC ingressarà molta pasta de l’Estat, en Rufi podrà visitar restaurants carets i l’ego dels diputats republicans no hi cabrà ni a La Castellana.

Creu-me, estimat conciutadà. La millor forma de destruir Esquerra i el seu pactisme horripilant i vetust és votar-los en massa el proper 28-A. Com més forts siguin, més comprables i botiflers seran en el futur. Com més engreixat estigui el porc, més botifarres en podrem treure. Ben aviat, quan Esquerra se situï com a fals centre de la política catalana i mitjancera amb l’Estat, seran les seves pròpies bases qui s’acabaran revoltant contra els oligarques del partit, per molt que estiguin a la presó i per molta peneta que facin als documentals de TV3. Voteu-los, creieu-me, que molt aviat els passarà exactament igual que als convergents. A aquests, no us preocupeu, els acabarem de rematar votant Puigdemont a les europees. No et desanimis i aprofundeix en el deliri, amic independentista: Esquerra el 28-A, Puigdemont a Europa i Graupera a Barcelona.

Votar-los es destruir-los. Creu-me.