Defensor sistemàtic i radical de l’humor sense límits, aquest passat cap de setmana he gaudit com tothom amb la burla sobre el transatlàntic imperial d’en Piolín i companyia. La befa du a la catarsi i sempre va bé escarnir tot allò de ridícul que s’amaga en la repressió, però caldria que els acudits no ens facin oblidar el petit detall que, amagats en els rostres dels Looney Tunes, al port de Barcelona hi campen centenars de policies equipats amb metralletes a qui s’ha donat l’ordre expressa d’impedir un referèndum legítim. Benvinguts siguin els clavells i les ocurrències, però si alguna cosa cal retenir al magí d’aquests darrers dies és la normalitat amb què l’Estat ha desplegat la milícia al territori català, un dispositiu tenyit de càntics toreros (¡¡¡A por ellos, oeee!!!) amb què Rajoy i el Club 155 han deixat ben clar que no dubtaran a desplegar la policia als col·legis electorals.

Aquest moviment de repressió és només la forma de palesar que, durant massa dècades, a Catalunya les converses polítiques (xato, si aquí es pot parlar de tot mentre no hi hagi violència, etcètera) s’han fet sempre sota la tènue amenaça de les pistoles i de la coacció. Però recalcar tot això, que ara aflora sense complexos, no ens ha de fer oblidar la qüestió principal: a saber, la determinació del govern en ordir el referèndum. Afortunadament, Espanya no és Rússia ni som al segle XIX, terreny imperial: Rajoy pot tenyir Catalunya d’agents de la Guàrdia Civil, però ni l’exèrcit napoleònic seria capaç d’impedir una votació endreçada a centenars de col·legis electorals escampats per tot el territori, ni les seves tropes gosaran coaccionar centenars de ciutadans que es posin a les seves portes com un mur infranquejable, fet de carn i tremendament complicat de traspassar.

Cada persona és un mur i, en situacions radicals, el cos és la nostra única defensa. Es poden clausurar pàgines web, es pot estirar la fiscalia com un xiclet i fer actuar fins i tot els conserges dels instituts com a policia judicial però si el proper diumenge tots els votants prenen el carrer, ni mil vaixells poden aturar la riuada. Poc hi fa que la fiscalia o Déu nostru senyor mani els Mossos acordonar els col·legis electorals que triï la Generalitat, perquè si la gent els ocupa ni tota la força del món podrà tombar-nos. La llibertat s’escampa com un virus i dubto moltíssim que cap cos policial pugui blocar la força de milers de persones al carrer. Fins ara, el govern espanyol ha combinat el cocktail de la repressió judicial contra càrrecs públics amb la intenció de posar la por al cos perquè la gent no vagi a votar. Però serà precisament l’acció directa del poble qui tombi aquestes pretensions.

El teu cos és un mur infranquejable. No ho oblidis, perquè ben aviat et necessitarem. I tu, estimat mosso, recorda que també ets un ciutadà com nosaltres. Al final del dia, com no podria ser d’altra manera, t’acompanyarem a votar, perquè tu tampoc has de tenir por de res.