Des del mateix instant en què el sobiranisme va decidir trufar la seva llista d’encausats amb molts números d’acabar a la presó, l’independentisme va hipotecar el seu futur polític a l’estratègia penitenciària i judicial espanyola. Ara per ara, sense un full de ruta (ecs) gaire clar, l’únic que aglutina els partits catalans favorables a la secessió és la voluntat que els presos tornin a casa seva com més aviat millor: el problema, per tant, no és allò d’ètic que hi ha en aquest prec, que comparteixo al mil·límetre, sinó com l’enemic pot utilitzar el nostre anhel moralitzador per rentar-s’hi l’anus i continuar guanyant la partida. Aquesta és la gran ironia que resumeix la negligència política del procés: per una banda, l’independentisme vol demostrar al jutge Llarena que els polítics encausats no han fet res del que se’ls acusa i, per l’altra, aquest mateix no-haver-fet res demostraria que tot plegat (des de l’aprovació de lleis de transitorietat fins a la declaració del 27-O) hauria estat només una catxa per fer pressió a l’Estat. 

Lluny d’aprofitar les eleccions del 21-D per regenerar la política catalana i deslligar-la del jou penitenciari espanyol amb nous lideratges, els partits van optar per vendre la moto d’una restitució del tot falsa (a excepció del caixa-cobri Mascarell, que sempre cau dret i amb nòmina), per així regalar la pilota al govern de Sánchez. Lluny de sentir-se pressionat, ara el president espanyol respira amb tot l’aire del món: la prova fefaent, la submissió amb què l’esquerrovergència autonomista ha aprovat fa ben poc la renovació de la cúpula de RTVE que havien proposat PSOE, Podemos i el PNV, un canvi polític-comunicatiu en què l’independentisme ―sí, aquell mateix que, abrandat, va perjurar mil vegades que abandonaria el Congreso quan la independència fos efectiva― s’ha limitat a fer de vergonyant comparsa, també amb nòmina inclosa. Focalitzant-ho tot als presoners, com podeu comprovar, la política catalana ha acabat essent presonera. Malgrat la gesticulació, a Sánchez li aprovaran tota llei que proposi. Tota.

L’independentisme ha acceptat com a normal la tesi segons la qual és més important resoldre el tema dels engarjolats que no pas aplicar la independència

L’independentisme havia aconseguit tenir l’Estat en escac l’1-O, però, després del referèndum no aplicat, només hem viscut renúncies que no han augmentat en res la promesa republicana. Paral·lelament, i això és el que més em dol, els partits catalans demostren viure gustosament instal·lats en l’art del xantatge emocional amb què excel·lí el pujolisme. Tota l’energia que s’hauria d’haver dedicat a implementar (ecs) l’1-O i a lluitar per la restitució dels polítics encausats, s’ha abocat al groguisme més vergonyant sobre la situació dels presos: sota l’excusa de no oblidar la seva dissort, que també comparteixo, la premsa groga del país ha engrapat tot el sentimentalisme del món i l’ha enviat a Estremera perquè els propagandistes de la tribu en facin pornografia emocional. No és el mateix tenir empatia pels que pateixen, en definitiva, que convertir aquest patiment en un espectacle i voler-ne treure rèdit polític per continuar enganyant la gent.

El moviment l’entén fins i tot un nap-buf. Quan tu li dius al teu torturador que avui el peu et fa molt de mal, serà del tot lògic que aprofiti per colpejar-te’l, oi? Doncs això és exactament el que ha fet l’independentisme amb els presos i l’exhibició de dolor amb què s’ha atrapat fins i tot les seves famílies en un Sálvame que ha tingut instants d’autèntica vergonya aliena: obrir la ferida perquè el poder judicial espanyol pugui continuar acarnissant-s’hi. Ara per ara, i no és una bona notícia, l’independentisme ha acceptat com a normal la tesi segons la qual és més important resoldre el tema dels engarjolats que no pas aplicar la independència. Com tot sistema de xantatge, la religió té els seus monjos particulars, aquella curiosa gent que, després de llegir articles com aquest, t’acusa de tenir poca empatia i de no solidaritzar-te amb una situació del tot injusta. És el manual bàsic del xantatgista: si penses diferent de la norma és perquè ets dolent.

Com t’he dit manta vegada, estimat lector, el primer pas per la llibertat és que fugis de tot aquest engany, que és encara més fastigós quan es dedica a apel·lar als bons sentiments i a l’empatia. Perquè mentre et tenen plorós, ai las, poden continuar enganyant-te. Tu tries, com sempre.