Les estimables pàgines grogues d’El Nacional recordaven ahir mateix l’estat bèl·lic en què viuen les dues principals capçaleres de la premsa impresa en català arran d’un article del director d’El Punt Avui, Joan Vall Clara, en què acusava el subdirector i delegat de l’Ara a Madrid, David Miró, de mentir sobre les xifres de venda i l’impacte del diari sufragat pel clan Rodés. En efecte, Miró es vantà de no competir amb el fulletó d’Hermes, sinó de jugar a la lliga dels grans, braç a braç amb La Vanguardia, quan la realitat palesa que, d’ençà de la seva creació el 2010, l’Ara sempre ha tingut menys lectors que el full parroquial gironí (l’any passat, segons els nanos del portal Comunicació 21, La Vanguardia liderava amb 63.610 lectors, El Periódico en tenia 29.178, El Punt Avui 15.199 i l’Ara, finalment, 12.598). Els fundadors de l’Ara, by the way, havien dit que n’arribarien a vendre 100.000.
A mi, com us podeu imaginar, se me’n fot qui du la raó en aquesta batalla de xifres. Vaig tenir la sort de començar a escriure a l’Avui quan Vicent Sanchis tingué el geni i la força de parir un diari polititzat però curull de plomes lliures, amb Salvador Sostres trencant el gel de les nostres pors i l’Enric Vila explicant-nos que la llibertat no necessita màrtirs ni ploricons, molt abans que l’independentisme trafiqués amb la il·lusa bona fe dels catalans (també hi havia en David Castillo, ànima d’un suplement de cultura amb voluntat de tractar la lletra del país com si fos del primer món). Tot això es va acabar amb l’absorció d’El Punt, no pas perquè el diari el comandessin gironins, que n’hi ha de molt desvetllats, sinó perquè de la província n’arribaren els més tanoques i censors.
Veure discutir els responsables dels diaris catalans per qui la té més curta és la millor metàfora d’un país on la gent es mata per quatre engrunes
Dit això, tampoc cal tenir gaire magí per dir que un periodista de l’Ara menteix, puix que el mateix producte és fruit de la falsia, començant pel seu grup de periodistes-accionistes fundacionals, tots ells engreixats des de TV3 i Catalunya Ràdio. L’Ara és fraudulent, car, com tots els diaris catalans, es va fer des del poder i per al poder; i la mostra més fidedigna d’això és que mai hi llegireu ni un bri d’informació que comprometi la classe política del país. Això també explica la desgràcia infinita que dos productes subvencionats amb escreix com El Punt Avui i l’Ara no arribin ni als 30.000 exemplars venuts, una xifra irrisòria, absolutament forassenyada pel nul impacte que tenen en l’opinió de la gent (i jo que me n’alegro). Veure discutir els responsables dels diaris catalans per qui la té més curta és la millor metàfora d’un país on la gent es mata per quatre engrunes.
Els diaris catalans són tan mentiders que l’antic director d’El Punt Avui, Xevi Xirgo, ha acabat de president del Consell de l’Audiovisual de Catalunya perquè així ho ha determinat el president 130, perpetrant una manera de fer si més no peculiar en qualsevol país del món. I de l’Ara només podem dir que la guingueta aguantarà fins que l’amo Rodés cregui que deixar de perdre milions d’euros cada any és una cosa més important que no pas tenir un diari en propietat sota l’aixella. De l’Ara, estimats lectors, només val la pena recordar la cara que feia Antoni Bassas la nit electoral en què Joan Laporta tornà a liderar el Barça (recupereu el vídeo de la victòria; quina positura que fa l’Antoni quan torna en Jan, pobret fill meu). És que David Miró diu que tal i qual. David Miró? Però qui és David Miró? Fins a quin punt de mediocritat som perquè hagi d’escriure els mots David i Miró?
Si els diaris catalans volen aïrar-se, que mirin primer a casa i que es preguntin com, malgrat tot el caler públic que hi hem esmerçat, els seus lectors encara són infinitament inferiors a dos pamflets insofribles com ara El Periódico i La Vanguardia. Si volen fer crítica, en definitiva, que es preguntin com pot ser que dues capçaleres tan mal escrites i insubstancials encara els passin la mà per la cara. I si volen recuperar el tremp, que busquin la llibertat i s’allunyin de la censura. Fins llavors, que parin de plorar, que a banda de costar-nos pasta ens fan perdre el temps i la prosa en assumptes irrisoris.