El conseller d’Empresa i Treball de la Generalitat autonòmica-processista, Roger Torrent, advertí divendres passat (ho deia el meu estimat Nacional) que cal preparar-se des d’un punt de vista de la força que es té en el marc de negociació amb l’Estat per aconseguir pactar-hi un referèndum: “Continua essent l’opció més desitjable per a la resolució del conflicte”, afirmà un dels joves molthonorables. Com que la política catalana s’assembla cada dia més a un acudit de mal gust, els nostres diputats han agafat la consuetud de xerrar d’una manera molt enfaristolada per dissimular la seva absoluta manca de vergonya. Quan pensen en “suplicar” un referèndum, diuen “preparar-se des d’un punt de vista de la força” (una expressió que, si la sentíssim a un amic, l’enviaríem directament al metge de la closca); per no emetre el mot “unilateralitat”, que és refotudament difícil de pronunciar, s’han inventat aquesta mandanga de “l’embat” i així va engreixant-se l’idiolecte traïdor.

Seria oportú preguntar moltes coses a l’amic Torrent, a banda de la més important; a saber, què se sent liderant una conselleria on hi ha el mot “treball”, que és una cosa inaudita en la seva pròpia biografia. També seria oportú escatir si l’antic president del Parlament, quan parla d’això de la “força”, es refereix a una operació bikini a base de running, a guarir-nos la crisi dels 40 esdevenint migmaratonians, o si amb unes sessions de pilates ja en tindríem prou per posar l’ossamenta a to. De nou, cal recordar que la força real de l’independentisme per pactar un referèndum amb el PSOE és nul·la. Primer, car després de negociar un acte de reducció de penes com és l’indult, qui demostra força és Sánchez, no els presoners que tindran la llibertat condicionada aquest mateix estiu; i després, perquè com entendria fins i tot una cadernera, Espanya només negociaria un referèndum si l’obliguen a fer-ho o creu que el guanyarà de sobres, ambdues coses ben lluny de la realitat present.

Això és la política catalana; un diccionari d’eufemismes i una performance pujolista-arturmasista-puigdemontista per salvar-se d’un fangar que, tard o d’hora, acabarà deixant sense oxigen tota la nostra classe política

Després de l’1-O he escrit i avisat manta vegada que, en aquesta deriva tenyida de pactisme (però que és una simple assumpció de la derrota política), l’independentisme impulsarà un rentat de cervells massiu que tindrà com a fi pervertir la memòria del referèndum d’autodeterminació del 2017. Cal agrair a Jordi Sànchez que fes de llebre dels convergents i, copiant fil per randa un argument d’Artur Mas, digués recentment que l’1-O “va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”. És important que Sànchez, per una vegada, parli clar i deixi en evidència que les elits independentistes no només no van tenir cap mena d’intenció de proclamar una sedició efectiva, sinó que van utilitzar els cossos de la conciutadania per ordir els seus experiments polítics de merda. La sinceritat, Jordi, tard, però s’agraeix...

Però les declaracions de Sànchez també són importants de cara a desemmascarar el referèndum pactat, perquè si una votació suposadament unilateral i en què la ciutadania es va manifestar massivament (repressió policial inclosa) no va servir per fer canviar d’opinió els nostres estimats enemics, tampoc cal ser un geni per veure com tota la força d’una classe política que només excel·leix en timar els seus propis electors i cedir en qualsevol acte repressiu de l’Estat, encara tindrà menys musculatura com per pactar res de res. El que diu el dirigent de Junts pel Sou és important, car, per enèsima, es demostra que la jugada mestra, la genialitat del roc a la faixa i la via pactada a còpia de muntar saraus perquè a les elits del kilòmetre zero els agafi cagalera és una impostura. Això ho saben els lectors d’aquest diari, ho sap Jordi Sànchez, i fins i tot la Moreneta després de cardar-se una bona dosi d’aromes de Montserrat: en el marc de negociació, ara per ara, no tenim força.

Com que els convergents tenen molta més traça a fer sarau que Esquerra, aquesta mateixa setmana ja s’han ordit un sainet per esmenar les declaracions de Jordi Sànchez i, com també informava molt bé nostre Nacional ahir mateix, el mateix Puigdemont va intervenir per asserenar la guerra de sabres. De consuetud, Esquerra no té cap problema de tenir gent com Roger Torrent o Alba Vergés mamant de la pitrera de la vaca pública i regalimant cinisme a dojo amb el tema de la independència. A can Convergència, no obstant, són igual de cínics, però de tant en tant munten aquest tipus de videoconferències, simpòsiums i taules rodones per entretenir durant uns dies la parròquia i (cal admetre-ho, en això són uns fucking genis) així aconseguir fer oblidar que qui va trair l’esperit de l’1-O fou, en primer terme, el president que el convocà i no només no va fer res per aplicar-lo, sinó que va escapar-se a l’estranger mentre Espanya detenia part del seu Govern.

Això és la política catalana; un diccionari d’eufemismes i una performance pujolista-arturmasista-puigdemontista per salvar-se d’un fangar que, tard o d’hora, acabarà deixant sense oxigen tota la nostra classe política. Perquè les mentides suren poc, ja ho sabeu, i el temps sempre les acaba posant a lloc. Agafeu força, que per esbandir-nos tant  d’impostor per metre quadrat necessitarem haver esmorzat fort. Molt fort.