Bé, finalment Carles Puigdemont ha admès que no declarar la independència el 10-O va ser un error. En efecte, en aquella famosa nit el sobiranisme comptava amb tots els guanys morals que la resistència increïble de la gent li havia regalat el dia del referèndum i al president no només li mancaven aliats internacionals per fer mediació (aquesta fou l’excusa), sinó que només va poder adduir que algunes veus del govern espanyol demanaven diàleg, la credibilitat de les quals, com sap qualsevol persona que s’afaiti d’antuvi, és la de qualsevol espanyol. El president va pifiar-la, perquè va demanar al Parlament suspendre una declaració (sense cap votació prèvia) que la cambra catalana tampoc no havia ratificat. Recordo perfectament aquella nit, quan per no fer el ridícul els nostres diputats van signar una text de ruptura a la sala d’actes del Parlament. Amb les cares pagaven.

Aquell jorn, i ho repetiré les vegades que calgui, també recordo com Jordi Sànchez em va dir que l’ANC no havia convocat el poble al parc de la Ciutadella, perquè no volia fer gaire escàndol. Ara ja sabem que, simplement, volien tenir la gent escombrada al Passeig de Lluís Companys, com la brossa, no fos cas que els independentistes de bon cor es cabregessin (pobre Jordi Cuixart, quina cara d’incrèdul fotia). El president, en definitiva, es va equivocar perquè aquell dia el parlamentarisme català i l’alta cambra varen perdre absolutament qualsevol autoritat i caràcter representatiu. Aquí se suspenien declaracions que ni havien estat votades, aquí es firmaven textos d’independència sense cap autoria coneguda. Quan va acabar la sessió, la nit respirava grisor. Després de l’heroisme popular de l’1-O, els polítics catalans cedien al poder espanyol.

D’haver declarat la República podríem haver-la perdut, oi tant, però si més no ens hauries donat l’oportunitat de defensar-la

De tot això fa ben poc, però el surrealisme del moment encara em sembla increïble. El poble català va sortir al derbi amb l’àrbitre en contra, amb el reglament torçat per fer-li mal i amb un clima advers, però tot i això va guanyar la primera part del partit. Quan només faltava rematar i salvar el resultat, el president i tot el seu govern (amb la notòria excepció de la Clara Ponsatí) van decidir que a la segona part no calia ni sortir a jugar. Hi penses i t’has d’aguantar el plor. Si més no, el Molt Honorable 130 ha admès en sordina que, a partir d’aquí, el poder transformador de l’1-O se n’ha anat en orris. Tot això que estem vivint, ja ho veieu, és la consecució i l’allargassament d’una pantomima amb què l’independentisme pretén enutjar l’estat. La darrera pamema de vodevil és l’intent d’investir Jordi Sànchez només perquè hom sap que la judicatura tombarà la iniciativa. I tomba i gira.

Sí, president, et vas equivocar, perquè d’haver declarat la República podríem haver-la perdut, oi tant, però si més no ens hauries donat l’oportunitat de defensar-la. Ara com podem ajudar a desplegar quelcom que vàrem entregar a l’enemic? Com podem recuperar la pilota si, quan el rival jeia indefens a la gespa, vàrem decidir entregar-los-la de nou perquè ens rematessin? Com podeu esperar que arrisquem tot allò del què vàreu renegar, estimats líders? Sí, president, va ser un error. És bo que ho comencem a reconèixer, sobretot si d’aquí un temps ho volem intentar de nou sense fer tant el ridícul.