Sortim amb la costella a comprar calaixeres i a l’aventura de trobar un armari rober que s’adapti al laberint angular del Call que ja hem après a dir casa. Passem pel Zara Home, després pugem al Muji, també a Casa Viva i vols dir que això no serà més barat als xinos, i si no és avui ja ho trobarem demà que fot molta calda. A tots els establiments que hi ha entre el Gòtic i la Quadrícula, sense excepció, la frase “Dispensa... que tindries i etcètera?” provoca una certa cara d’incredulitat prèvia a l’omnipresent: “En castellano… ¿por favor?”. Ja he fet els deures (i els articles corresponents) citant l’Idescat i la mare que el va parir per recordar que el català està desapareixent sense aturador de Barcelona. Ara ja no s’escauen ni més enquestes ni percentatges ni mandangues, car n’hi ha prou amb parar l’orella: ras i curt, la nostra llengua viu una situació radicalment agònica a la capital del país.
Desconec com de proper haurà d’ésser l’incendi perquè veiem que la casa és a punt de fer-se cendres i reaccionem abans que la nostra llengua perdi la seva primera ciutat i motor. M’encantaria errar-me, però començo a pensar que ja és massa tard i diria que un bon punt de partida seria exercitar la consuetud de dir-nos la veritat per molt que dolgui. Aquí, i perdoneu-me el barcelonacentrisme, ja quasi ningú no parla català. “Que no, Bernat, que els nanos encara s’eduquen en la immersió, no siguis fatalista, collons, que fa pocs dies vaig llegir un répor a l’Ara que deia que un de cada tres llibres que comprem és en català i que el confinament ha fet que llegim més que mai!”. Ta tia. Xerro molt sovint amb companys editors que al·lucinen quan un llibre en català arriba al miler d’exemplars venuts, veig com els nanos no tenen continguts audiovisuals en català i, torno a dir-ho, paro l’orella.
Desenganyem-nos, la nostra llengua necessita una ciutat forta i el conseqüent mercat i discurs de poder per sobreviure
El lector més optimista respondrà que si Rac1 i que si TV3. Cert, la nostra llengua encara resisteix en l’audiovisual i als mitjans, però fixeu-vos en quin català s’hi parla. Escolteu particularment els anuncis destinats al públic general, pronunciats amb una pseudollengua que destrossa la fonètica castellanitzant-la criminalment d’una manera que seria inaudita a les televisions públiques franceses o angleses. Tornem a Barcelona, que era el punt de partida de l’article, i tinguem la temeritat d’emprar la llengua en indrets on el català era predominant fa lustres, com ara la salut o el petit comerç. Doncs pagaré una ronda a qui calgui si l’interlocutor us entén quan dieu “gola” o “dessuadora”. Si aneu a vacunar-vos als pavellons de la Fira, a banda de patir per la xeringa, pareu el timpà i, si caceu una essa sonora, us convido a sopar on trieu. Que no, pacients lectors, que això fot molta por.
Sé que en allò que els cursis anomenen “el territori” el català encara resisteix amb molta empenta. Però desenganyem-nos, la nostra llengua necessita una ciutat forta i el conseqüent mercat i discurs de poder per sobreviure. Ja hem escrit prou columnes dient que l’alcaldessa ajuda poc negligint la llengua a les xarxes on fa propaganda; ja hem fet tots els debats possibles sobre per què ens falten youtubers, tiktokers i tota la pesca; també sabem que si la llengua ens l’han de defensar els que havien d’aplicar l’1-O, ja podem passar-nos a l’anglès sense esperar gaire més temps. Com a bona tribu entenimentada i fatalista que som, a l’hora d’assajar la quimioteràpia no tenim puto rival. Els informes ja estan fets. Ara el que toca és moure el cul perquè, deixeu-me abusar de la metàfora dolenta, els quaranta graus són a tocar i si algú deixa caure un llumí, això serà una barbacoa.
Barcelonins, la qüestió sobre el català a la capital ja no és un debat sobre si és necessari per viure-hi o treballar-hi. Ja fa temps que sabem que és perfectament possible. Som en un punt en què adreçar-se a algú en català comença a provocar incredulitat. Em nego a encomanar la llengua a Santa Eulàlia, ara que som veïns ben avinguts. Escriptors, creadors, comunicadors, empresaris i científics. Si voleu continuar vivint en català a la capital quan Messi torni a casa amb un parell d’orelludes més, ja ens hi podríem anar posant. Ho torno a escriure, per si no havia quedat clar: a Barcelona quasi ningú ja no parla català. I els penja-robes, és cert, millor comprar-los al xino. Ell és dels pocs que encara ens diu “bon dia”.