Catalunya té un Govern que lluita desesperadament perquè no es parli mai del Govern. En això cal dir que Pere Aragonès i cia. són d’una eficàcia pràcticament franquista; a Catalunya, de fa temps, ningú xerra de política i la conversa pública gira únicament entorn dels partits. El president 132 maldava per aconseguir un país tan avorrit que repel·lís qualsevulla contingència de l’actualitat (allò que en altres temps anomenàvem “notícies”), i a fe de Déu que ho ha aconseguit. Actualment, diria que no existeix ni un sol català que pugui identificar més de cinc membres dels quinze integrants del Consell Executiu que comanda la Generalitat. De fet, fins i tot pels malalts de la política com servidor i bona part dels seus lectors, la pregunta que encapçala aquest article implica la coda d’un silenci sepulcral; agradi o no, la majoria de ciutadans no sabem què coi fan els consellers del Govern.

D’entre tots els comandants de la res publica catalana, haig de confessar que sento una especial predilecció per la consellera del meu ram, Natàlia Garriga. Si no fos per la inestimable ajuda dels nostres enemics (el TSJC jutjarà la consellera per desobediència arran dels preparatius de l’1-O quan era cap de Serveis de Vicepresidència, Economia i Hisenda el 2017), a la republicana pràcticament ni li hauríem sentit la veu. Hi havia un temps en què la mort d’una glòria nacional, especialment si queia en l’òrbita de la poesia, implicava necessàriament un panegíric de la més alta instància cultural del país: però el silenci de Garriga desafia fins i tot el nostre Panteó de RIP. Empreu Google, viatgeu a YouTube, cerqueu el web de la conselleria o pregunteu a la gent del sector. Res, silenci. Garriga és un espectre que apareix de tant en tant als openings i s’esvaeix de nit.

L’únic factor que no ha calculat tota aquesta elit de polítics que viuen literalment de no tenir cap iniciativa palpable és que a Catalunya es torni a parlar de política i que l’abstenció tingui prou pes per afavorir una renovació de la classe política que configuri una oposició democràtica civilitzada a l’autoritarisme espanyol. Primer caldrà que els ciutadans també fem la nostra part de feina, i no només posem nom als consellers sinó que els passem revista de la seva inexistent feina.

La metàfora de la fumera no és exclusiva a la cosa dels lletraferits. Catalunya té un vicepresident (sí, sí; un-vi-ce-pre-si-dent) de Polítiques Digitals i Territori de qui tampoc es coneix cap obra. Fa un cert temps, el dissortat enginyer viatjà a Nova York per assegurar la cosa del català als mass media i el pobre noi no va passar d’una visita turística absurda a Times Square amb un eslògan en anglès mal escrit. Diuen els nanos de Junts que Puigneró és la garantia de tenir un Metaverse més català; doncs bé, si la cosa acaba com els subtítols de Netflix ja podem resar perquè ens hi deixin dir “bona nit i bona sort”. Pel que es veu, també tenim una consellera de Justícia: es diu Lourdes Ciuró. Hola, Lourdes, tant de gust. I també una senyora que es dedica a les Universitats; na Gemma Geis. Ei, Gemma, què tal? Visiteu les webs dels respectius departaments, us ho prego: ni una sola iniciativa de pes.

Cal dir que a Aragonès ja li va bé, tot plegat. L’únic conseller que li ha causat cert rebombori ha estat Josep Gonzàlez-Cambray, però ja se sap que la cosa dels mestres sempre acostuma a dur problemes. Per la resta, l’equip d’ERC funciona com una màquina. Després d’ensenyar-nos a dir totis, Tània Verge ha desaparegut del mapa amb una discreció proverbial. A Teresa Jordà la treuen poc; fa pocs dies va tenir una breu aparició en un documental sobre la pagesia a La Nostra i en vàrem tenir prou amb un minutet per entendre per què als comunicadors d’Esquerra ja els va bé que no parli gaire o gens. I en Roger Torrent, què s’explica? Amb en Roger tot és més fàcil: ell simplement viu per cobrar i s’hi posa amb una gestualitat tan admirable, amb un posat tan zen, que et venen ganes de convidar-lo a un aperitiu. Sé que fa plorar, però millor trencar-se de riure i salvar el dia.

L’únic factor que no ha calculat tota aquesta elit de polítics que viuen literalment de no tenir cap iniciativa palpable és que a Catalunya es torni a parlar de política i que l’abstenció, com escrivia el meu amic Enric Vila, tingui prou pes per afavorir una renovació de la classe política que configuri una oposició democràtica civilitzada a l’autoritarisme espanyol. Primer caldrà que els ciutadans també fem la nostra part de feina, i no només posem nom als consellers sinó que els passem revista de la seva inexistent feina. Que et despertis de la migdiada i els identifiquis, creu-me, els fotrà cagar de por. Fes-ho, que encara hi ha molt de partit.