El més important i positiu d’una situació caòtica, dèiem ahir, és que ni una de les teories o sistemes d’anàlisi que han servit per racionalitzar el passat tenen cap mena de valor per veure-hi clar al nou present. Ho demostra el fet que Barcelona visqui nit rere nit envaïda per una generació de joves catalans que fins fa ben poc era absolutament aliena a l’univers de la política, nanos que tenien poc més de deu anys quan va iniciar el procés i que els últims dies ha preferit enfrontar-se gallardament a la policia i jugar-se els ulls que no pas passar-se la nit a Razzmatazz fotent-se MDMA i ballant música infecta. Cada generació té el dret inalienable a explicar-se i jo no tinc cap mena de legitimitat de fer-los de portaveu, però diria que als catalans més joves això del 9-N, de la independència simbòlica i d’eixamplar la base els fot bastanta mandra. Doncs res em podria fer més content.
Agafem aire entre manis, i recapitulem. Barcelona i les capitals del país estan vivint un assaig imperfecte de tot allò que s’havia de fer després de l’1-O per tal de protegir la proclamació d’independència, les institucions catalanes i el Govern legítim. Tota regurgitació del que podria haver estat i no va ser acostuma a produir molta nostàlgia i certa frustració, però jo encara hi veig alguna escletxa d’esperança: han hagut de passar dos anys perquè quedi clar que Puigdemont i Junqueras van abandonar l’aplicació de la independència amb la sola intenció de traficar amb els anhels del poble, rendibilitzar la ferida de la repressió policial i negociar amb Espanya una sentència i posterior amnistia que tingués els presos captius tres o quatre anys, i tot a canvi d’una simple millora de l’autonomia. Els polítics espanyols i catalans ho tenien quasi al sac, però el carrer els ha dit que no.
Contra allò que diuen els cursis, la violència funciona i té tota la legitimitat del món quan defensa una idea gran, bella i per la qual valgui la pena trencar-se la cara
L’interessant del reguitzell de manifestacions dels darrers dies no és només la defensa d’una idea com la independència, sinó sobretot que el poble comenci a deixar clar als polítics que no acceptarà una pax romana dissenyada entre els despatxos de Barcelona i Madrid. Contra allò que diuen els cursis, la violència funciona i té tota la legitimitat del món quan defensa una idea gran, bella i per la qual valgui la pena trencar-se la cara. Si les flames que poblaven Barcelona aquesta mateixa nit són un simple reflex de l’absurd i de la manca de sentit i projecció de futur que el sistema autonòmic regala als nostres joves la cosa no passarà d’una mera bullanga que erdgoanitzarà Espanya i provocarà un altre 155; però si la lluita passa d’aquí i serveix per fer-nos veure a tots que els sistemes autonòmics de representació política han mort, tot aquest estrès ens regalarà satisfaccions.
Els aldarulls d’aquests dies només tindran sentit i força si la població abandona els partits quan li pidolin el vot pel 10-N i promogui un canvi radical en l’oligarquia política catalana. Seria molt fàcil que escudéssim la nostra responsabilitat en ser motor d’aquest canvi, car som nosaltres ―els que una o altra hora vàrem creure en les motos del processisme― qui en som primordialment responsables. Els joves podran perdonar-nos que ens empasséssim certes mentides, però que els utilitzem per purgar les nostres misèries ja passaria de mida. Alguna cosa està canviant al carrer, però sense una transformació a la zona de comandament tota aquesta energia acabarà malbaratada. Siguem-ne conscients i actuem, perquè el temps passa i el foc aclareix les coses i ens regala molta cendra. Però el cultiu necessitarà una nova política, amb molta més força i mots que encara no sé ni enunciar.